Arnaldo Otegi: víctimes i botxins

Si tothom fos tan tolerant com reclama als altres, el sistema fluiria millor i potenciaria els seus efectes positius en la societat. En canvi, el que avui es transmet és una intransigència al caire del fanatisme que convida cadascú a tancar-se en la seva bombolla a l’espera que amaini la tempesta. Però les borrasques són permanents i qualsevol llamp o tro del competidor els projecta com la santa Bàrbara protectora del càrrec, les sigles i els seus interessos venuts com a defensa pública.

La condició humana

En condicions normals seria inútil recordar que la campanya electoral és per renovar tots els ajuntaments i algunes autonomies. Els ciutadans analitzen el que s’ha fet i proposat als seus municipis. I parlen de vivenda, turisme, cotxes, rotondes, transport, despoblació, escoles, metges, finançament, atencions i abandonaments. Simpaties i antipaties als candidats incloses, per descomptat. És condició humana. 

En el cas de les regions i ciutats autònomes, el ventall s’amplia, perquè les competències són moltes i les transferències de l’Estat obliguen a administrar amb més proximitat i eficiència. La seva capacitat de fagocitar recursos ha deixat els consistoris en les beceroles financeres, empenyent-los a dubtoses accions immobiliàries per recaptar i esmorteir el ressò de les caixes buides. Pitjor encara si estan plenes, perquè no se’ls permet gastar. Ordre vertical.

En aquestes circumstàncies, al cinquè any, ETA va ressuscitar. I amb ella, totes les mirades van virar cap a Euskadi i cap a l’home probablement més odiat per l’Espanya infranquejable. Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, Guipúscoa, 6 de juliol de 1958) ha alterat la campanya amb la inclusió en les llistes d’EH Bildu de 44 noms no volguts, 7 amb delictes de sang. Malgrat condemnes i penes complertes, sembla que aquests ciutadans no mereixen la seva condició legal de lliures per raó moral. La polseguera els ha instat a desistir i si són elegits, possibilitat remota en la majoria dels casos, no recolliran l’acta. La fiscalia, per la seva banda, va arxivar la denúncia. Per fortuna, la legalitat vigent no té nostàlgia de la pena de mort.

La memòria al retrovisor

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Otegi ha maniobrat i corregit perquè també busca vots, apaivaga els ànims i competeix amb el PNB. La seva mà es nota en el text publicat pels dimissionaris que, sent un clar avanç, no exhibeix la contundència reclamada pels seus aliats. El penediment sempre és més lent que el tret. 

Els assenyalats escriuen que no poden esborrar el seu passat. Addueixen que tampoc volen projectar-lo al futur. I en això hi coincideixen amb les víctimes que volen avançar sense oblidar. Conduir fixant la mirada en l’horitzó, però amb la memòria al retrovisor, diu Gorka Landaburu. Víctimes molestes amb l’espectacle representat pels que addueixen protegir-les. Com si tampoc fossin lliures i no haguessin volgut més política i menys pistoles. Com si no es mereixessin més cicatriu i menys hemorràgia.