Comunicació política en campanya (4): Caçant el vot útil

Acabada la primera setmana de campanya, gran part del peix està venut. Tot? No. Un petit reducte d’irreductibles indecisos continuen oberts a canviar el seu vot. L’objecte de desig dels consultors. L’obsessió dels candidats i candidates. És per això que veiem girs de guions, nervis en algunes candidatures, decisions incomprensibles des de la serenitat del que no està en l’equip de campanya. Les enquestes internes dels partits, sovint mal interpretades, marquen el discurs, el color del vestit o el vehicle amb el qual s’assisteix al debat.

La gran pregunta a respondre és com identifiquem aquests indecisos? Què els interessa? Què els preocupa? I el més transcendental: què pot fer que el 28M no vagin a la platja i decideixin perdre un parell d’hores a assistir a un col·legi, fer una estona de cua i dipositar el vot. Preferiblement, per la nostra opció política, clar! La resposta és directa: anàlisi i segmentació.

Campanyes d’allà

La campanya d’Obama del 2008 és recordada pels friquis com nosaltres com el primer gran intent d’incorporar dades massives a l’operativa de campanya. Dades obtingudes de fonts d’informació pública i privada. Sobretot, de les encara incipients xarxes socials en aquella època. El problema és que l’anàlisi es quedava a les habitacions de guerra i no transpirava en la tàctica diària. El 2012 la màquina estava molt ben greixada perquè feia quatre anys que recopilaven dades. La gran evolució consistia a passar de la segmentació clàssica de públics a la microsegmentació que permetia l’oceà de dades. En paraules de l’analista Marçal Terrades, «si jo vull un gintònic d’una marca concreta i el meu veí del primer és més de fruita, per què m’envien la mateixa publicitat comercial?».

En les eleccions nord-americanes del 2012, els demòcrates van identificar que existien alguns públics clarament determinants. Les dones d’entre 40 i 49 anys de la Costa Oest sentien fascinació pel cinema, i concretament per una figura concreta: George Clooney. A partir d’aquí, l’equip de campanya va començar una publicitat a Facebook per sortejar un sopar amb Obama i Clooney a Hollywood. L’impacte de la campanya es va viralitzar i es va repetir amb altres personalitats il·lustres del cinema. Portat en el terreny més pròxim, tenim alguns exemples clars.

Campanyes d’aquí

El primer és la campanya «Ara és l’hora» que van impulsar de manera conjunta Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana l’any 2014. A partir de la gigaenquesta realitzada a més de 250.000 persones, es van aconseguir dades fins ara inimaginables per fer una brillant i efectiva segmentació de públics. En la repetició electoral del 2016, el Partit Popular es jugava la lliga a les províncies petites. Aquelles que reparteixen entre 3 i 5 diputats. On Podem era la tercera força i on Ciutadans afeblia els de Rajoy. Els populars van apel·lar al vot útil. Aquell en el qual et demanen que et posis una pinça al nas, però facis possible el canvi. Ho van fer d’una manera enginyosa. A tots els indecisos i simpatitzants de Ciutadans els va arribar a través de les xarxes socials una imatge de la cara de Rivera amb els cabells de Pablo Iglesias i el missatge: «Un vot a Ciutadans és un vot a Podem». El vot útil apel·lant al rebuig. El PP va aconseguir 14 escons més que sis mesos abans, 8 a costa de Ciutadans.

La batalla de Badalona

Notícies relacionades

¿Qui guanyarà les eleccions a Barcelona 2023? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes

¿Qui guanyarà les eleccions a Badalona 2023? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes

La dada mata el relat, però sense aquest no es pot concebre la victòria. Que li ho preguntin a García Albiol a Badalona. La ciutat dels alcaldes breus és terreny ideal per a l’apel·lació del vot útil i de la concentració de vot. I tots juguen a això. Albiol parla al votant catalanista, home, catalanoparlant i descontent amb el rumb de la ciutat. Que el preocupa la seguretat, amb tics racistes i que és capaç de votar Puigdemont i Albiol el mateix dia. Aquí es juga les seves opcions de governar. Per això penja una pancarta al centre de la ciutat, on viu aquest segment de la població. Copiant la iconografia independentista i apel·lant al vot útil. «A Badalona, badalonisme». També ho volen aprofitar els altres dos aspirants amb opcions a l’alcaldia. Montornès, apel·lant al vot pragmàtic dels de Junts, després que el seu cap de llista digués que abans permetria l’alcaldia d’Albiol que cedir a Esquerra la vara de comandament. O Rubén Gijarro, filtrant enquestes que el situaven com l’única alternativa a Albiol.

Els debats que estem veient van d’això. De mobilitzar el vot útil. De seduir el descontentament perquè, si no ens vota a nosaltres, no ho faci per l’altre. En general, veiem poca valentia i molts nervis. Potser els pactes poselectorals decanten aquest vot pragmàtic. En els indecisos hi haurà la clau.