Parlar de més

Llegeixo en la premsa argentina que el periodista i escriptor Juan Cruz, el culpable que jo escrigui en aquest diari, va acabar la seva intervenció a la Fira del Llibre de Buenos Aires amb aquesta declaració: «Disculpin qualsevol cosa que hagi dit que els pugui haver fet pensar que soc un ximple». Tot un gest de reconeixement que quan es parla molt un corre el risc de dir coses impròpies o que se li malinterpretin la intenció o les paraules.

Des de fa un mes no faig altra cosa que parlar, ja sigui a través de la premsa ja sigui per al públic assistent a les presentacions de la novel·la que acabo de publicar i cada vegada em persegueix més el temor d’estar dient ximpleries o que com a tals s’interpretin algunes afirmacions meves dites sense mala intenció, al revés. Mentre més parla un més es penedeix de fer-ho, sobretot veient algunes reaccions. Perquè no n’hi ha prou amb expressar-se i dir amb respecte les teves idees, cal que el que t’escolta o et llegeix entengui el que has volgut dir o adverteixi la teva veritable intenció al fer-ho.

Polítics en campanya

No posaré exemples per no citar-me a mi mateix, que no està bé, però aquests dies he comprovat de nou que no n’hi ha prou amb expressar-te amb precisió, cal que el teu interlocutor t’escolti i ho faci també amb bona disposició. Però sembla que això no sempre es dona, que entre els recipiendaris de les teves paraules n’hi ha de tots els tipus, idees i sensibilitats i que el que tu has dit s’interpreta d’una manera o altra en funció de qui t’escolta o et llegeix. I després hi ha les ideologies, les malvolences i els odis, que dificulten encara més l’escolta desprejudiciada, i correcta. Si això passa amb els escriptors, què no passarà amb un candidat polític dels milers que aquests dies parlen i parlen sense parar complint la seva comesa en una campanya electoral com la que estem vivint els espanyols.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Parlar més del compte sembla una condemna inevitable per a alguns aquests dies, obligats a omplir els mítings de promeses i els debats electorals de verborrea que contraresti la dels seus opositors, condemnats també a la mateixa pena de parlar i parlar per omplir els mitjans de comunicació de frases originals o cridaneres. Es tracta d’atraure l’atenció dels electors i en aquest afany qualsevol discurs queda curt com es queden curts els dels escriptors parlant dels seus llibres, els dels cineastes parlant de les seves pel·lícules, els dels periodistes parlant dels seus diaris i així successivament. Qui més, qui menys, tots parlem més del compte i, el que és pitjor, n’hi ha que no en són conscients. No només passa entre els polítics, entre els ciutadans comuns també passa.

Que un se n’adoni és, no obstant, el primer pas per començar a prendre’s seriosament el silenci com a objectiu, si no de manera completa, sí en algun grau que faci més suportable el risc de dir el que no es vol dir o que, dient-ho bé, s’interpreti malament ja sigui per equivocació ja sigui intencionadament com sovint passa pel que es pot veure a les xarxes socials o en els comentaris de carrer o de bar. La frase del meu amic José Ángel, un ramader i treballador d’estació d’esquí de la meva terra, cada cop que la seva antiga parella el corregia al parlar: «¿Per què no puc ser mut?», se’m presenta com un ideal aquests dies en què tant parlo per obligació.