Feminicidis Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
ETA avui no mata, el masclisme sí
Si era terror que un desconegut et matés per les teves idees polítiques, era esgarrifós que un familiar, una persona a qui estimaves i dormia al teu costat, et pogués matar
ETA ha protagonitzat l’agenda informativa aquests dies. Una recorda el treball dels dos partits que han governat, PP i PSOE, fins a aconseguir la seva derrota fa anys: les cessions i trasllats de presos amb Aznar, la confirmació de negociacions per Maroto o les últimes gestions amb Rubalcaba al capdavant. Va ser la demostració que quan la democràcia s’ho proposa, pot. Després, aquesta democràcia té normes i han d’aplicar-se sense excepcions. Igual que per l’arribada d’aquesta democràcia hi va haver beneficiats en la transició amb l’amnistia, com antics falangistes en partits demòcrates, mai condemnats. Hi ha centenars de delictes de sang que mai van passar per la justícia i familiars que encara esperen recuperar els seus morts en cunetes. Ara, la llista electoral de Bildu ha sigut menyspreable i ha indignat molts familiars de víctimes. Familiars que han demanat també al Partit Popular evitar l’ús electoral d’una ETA superada i condemnada de fa anys.
Quan era petita, vaig veure el cas d’Irene Villa i recordo créixer amb el pànic que qualsevol podia matar-nos per ser demòcrates. Alhora, vaig créixer amb les nenes d’Alcàsser i amb Rocío Wanninkhof. Vaig aprendre que les adolescents no només podíem morir per atemptats a civils d’ETA, sinó també per assassins, que semblaven aïllats, sense reconèixer que eren feminicidis. Després vaig conèixer Ana Orantes i més dones assassinades per les seves parelles. I vaig començar a reconèixer el terror silenciós sobre nosaltres, les dones. Eren inevitables les comparacions. Si era terror que un desconegut et matés per les teves idees polítiques, era esgarrifós que un familiar, una persona a qui estimaves i dormia al teu costat, et pogués matar. A tu o fins i tot els propis fills. Va trigar temps a contextualitzar-se allò. Parlar de masclisme i ser conscients de l’immens problema educatiu sobre la societat.
Entretots
Sabem les dades de la barbàrie d’ETA des de 1968: més de 850 assassinats i 2.600 ferits. En els crims masclistes no tenim dades de 1968. Eren assassinats ocults. Només des del 2003, la barbàrie masclista és de 1196 víctimes. Només assassinades per parelles o exparelles, sense comptar feminicidis. El nombre de ferides no existeix. És incalculable. Per això es parla fins i tot de terrorisme masclista, amb la gran diferència que aquí no hi ha una organització tancada i limitada a combatre. El risc és a moltes llars.
Problema polític
Amb aquestes xifres, més tres d’assassinades per les seves exparelles aquesta setmana, hi ha partits que han dedicat la seva agenda a parlar d’una ETA ja superada per la democràcia. ¿Per què no parlen ara del terror masclista carregat de violència? ¿Potser per pactar amb partits que neguen la violència de gènere i les seves víctimes? ¿O creuen que això no és un problema polític sinó un «alguna cosa deu haver fet ella» o un «això és cosa de parella»? ¿O hi ha víctimes de primera i de segona? ETA avui no mata, el masclisme, sí. Parlem de l’urgent. No hi haurà democràcia plena fins que igual que ja no hi ha noves víctimes del terrorisme etarra, no hi hagi ni una víctima més del masclisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
