Cop franc
Article de Juan Cruz: La tristesa futbolística
Alejandro Zambra: «És vergonyós que l’aprenentatge de la paternitat sigui ara una cosa nova»
Un pare com Zambra | Per Miqui Otero
Hi haurà un dia en què Xile es desplaçarà a Estocolm, com va fer amb Pablo Neruda, per celebrar el premi Nobel que li donaran, segurament, a Alejandro Zambra, un dels grans escriptors de la llengua espanyola que ara cova a Mèxic, on viu, el seu extraordinari talent. Una mostra d’aquest geni que ha anat creixent amb els anys, i ara amb la maduresa que li atorga, a més, la paternitat, és el llibre ‘Literatura infantil’ (Anagrama), una obra màxima de tendresa, afecte i ironia dedicada a explicar, gairebé minut a minut, el naixement i el desenvolupament del seu fill. Obra mestra de la literatura, inclou a més un episodi que als que som aficionats al futbol, i a més patim per això, ens convé tenir a prop dels nostres estris d’aplaudir o de plorar.
Confesso que, des de fa uns anys, pocs i intensos, no suporto que ningú digui a prop meu les paraules ‘Bayern’ o ‘vuit’, ja que totes dues s’endinsen en una ferida que va néixer fa mil anys a Berna, i van ser les paraules ‘vuit’ i ‘dos’, i que no m’han tret del coll de l’ànima cap dels resultats que després han sigut emblema guanyador del meu equip. Per fi un llibre, és a dir, un capítol d’un llibre, amb un títol parcial que és ‘Introducció a la tristesa futbolística’, m’ha alleujat del meu llast sentimental tan prolongat. Aquest llibre que Zambra dedica al seu fill consagra la tristesa que produeix el futbol una de les més boniques de les seves incursions. Aquesta tristesa futbolística a què al·ludeix és un alè perniciós de l’afició, no coneix treva.
Ens va passar amb el Barça de Guardiola, el que va vèncer 2-6 al màxim rival; vam estar anys vivint d’aquesta llet magnífica que van ser les victòries, fins que una mala sort ens va trastocar els plans de la felicitat i aquesta tristesa que tan bé analitza la lírica xilena de Zambra es va ficar en la nostra ànima com a part indivisible del nostre ésser d’aficionats. No diré on es va produir el vertigen més fort de la nostra decadència, però és cert que ni tan sols el recent triomf en LaLiga ha calmat l’horrible gust d’haver perdut tant.
És el que diu Zambra en aquest text que salpebra la crònica general que dedica al seu fill: «És un fet que continuem experimentant la tristesa futbolística: ha canviat de forma, però segueix viva, potser més viva que mai». Com que potser és el savi que, després de Borges, més bé col·loca els adjectius, el que explica és el que ens passa: «Els especialistes coincideixen que el grau de tristesa futbolística és inversament proporcional a les expectatives». Perdem més perquè esperem guanyar.
Les expectatives dels que som d’equips grans, diu Zambra, «són sempre massa altes», així que si el joc és dolent i guanyem ens emportem a casa la melancolia de certa derrota. Ara madridistes i barcelonistes podem reunir-nos als bars que vulguem, a Barcelona i a Madrid, a plorar per les llets vessades, sense rancor, amb melancolia. Per arribar a complir amb aquest deure heroic d’oblidar la immensa derrota al madridisme li recomano aquest llibre, i no només, naturalment, per quant que té de consolació per als aficionats, sinó perquè la gran literatura sempre cura ferides.
Naturalment un llibre tan bo, i tan necessari, també ha de tenir dins el record d’una ferida. Hi ha un sol resultat que ressalta Zambra entre les moltes xifres que podia evocar. I aquí hi ha, venint del no-res, el pitjor dels resultats. Un 8-2 que no sé d’on el va treure aquest xilè que guanyarà el Nobel potser mentre el Barça venç amb aquest resultat, potser, el Bayern de Munic.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
