Cine directe en ‘streaming’

Les plataformes tenen molt clar el que volen. El primer punt a la llista és l’atenció de l’espectador. «Si no passa res en els primers 30 segons de la pel·lícula, les dades ens diuen que la gent deixarà de mirar-la». Això és el que van comentar a Fletcher els executius d’Apple quan els va explicar els seus plans d’obrir amb una seqüència de conducció per la muntanya de tres minuts de durada. Ni tan sols semblava importar que la conductora fos Ana de Armas, ni que aquesta escena tan contemplativa tingués tot el sentit del món uns minuts després. La impaciència digital pot convertir una cosa que semblava desitjable en una llauna en un tres i no res.

Continguts complaents 

Per al negoci de l’‘streaming’, què agrada i què no és cada vegada més irrellevant. El fet veritablement important és què s’acaba (i què s’abandona). La informació que els usuaris regalem a les plataformes ha convertit la seva producció en un laboratori capaç de manufacturar un producte que tingui totes les paperetes que es miri de cap a peus.

Aquests continguts, complaents i predictibles, són el resultat de les nostres preferències de consum, que comparteixen taula amb tot el que el creador vol aportar al projecte. La majoria (Fletcher inclòs) no té més remei que claudicar davant la importància d’aquestes dades per aconseguir un producte més connectat amb el públic i, sobretot, amb més capacitat per retenir una audiència que et pot abandonar en qualsevol moment.  

Fa més d’una dècada les pel·lícules que, per motius de qualitat, no passaven per la pantalla gran lluïen l’afegitó del ‘directe a vídeo’. El cine imposava un estàndard que establia una clara diferenciació entre el que tenia prou entitat per ser projectat en una sala de cine i el que era producte de segona divisió. L’‘streaming’ ha canviat radicalment les regles del joc. El ‘directe a vídeo’ s’ha transformat en directe a plataforma, més sofisticat, tot i que amb les mateixes flaqueses. Pot ser que el producte resultant llueixi una mica més gràcies als pressupostos multimilionaris i a l’elenc de primer nivell, però, a la pràctica, deixen poca empremta i s’obliden tan ràpid com s’han vist.

L’efecte sofà 

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Fletcher explicava que, personalment, no li va importar seguir les directrius d’Apple. «No pots fer una pel·lícula per a ‘streaming’ de la mateixa manera que fas una pel·lícula per ser estrenada als cines. No pots. Hi ha diferents mètriques i un enfocament diferent. Hi ha de ser, tot i que només sigui per tenir en compte el fet que la gent abandona el títol molt ràpid. El que és una experiència cinematogràfica per a mi com a cineasta es converteix en un «d'acord, he d’adaptar-me per retenir la meva audiència».

Aconseguir que aquesta pel·lícula es miri de principi a final és l’únic indicador que sembla importar i té lògica que sigui així. És moltíssim més fàcil deixar una pel·lícula a mitges a casa que abandonar de manera abrupta una sala de cine. Per a Apple, ‘Ghosted’ va ser un gran èxit precisament per l’elevat nombre de persones que la van acabar, una reafirmació del fet que la pel·lícula va funcionar. Però en aquesta validació que donen les reproduccions no es té en compte un detall important. El sofà ens torna més indulgents i tolerants amb una pel·lícula mediocre, i fa que siguem capaços de mirar-la fins que entren els crèdits... amb alguna migdiada pel mig.