Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Belén Esteban, falsa princesa que busca castell
La popular col·laboradora del model de televisió més injuriat constitueix un cas únic que ha mantingut la intrascendència com a element constant de l’actualitat durant gairebé 30 anys
Com aquell titular sobre Lola Flores que ‘The New York Times’ mai va publicar («Ni canta ni balla, però no se la perdin»), Belén Esteban (Madrid, 49 anys) representa com ningú en aquest país el triomf de l’inexplicable i l’exemple de com la intrascendència pot sortir victoriosa davant una derrotada majoria que considera un oprobi la vulgaritat i la irrellevància davant el que es considera intel·lectualment acceptable. I, en efecte, Belén Esteban, batejada com la ‘princesa del pueblo’ pels mateixos mitjans que la injurien des de fa gairebé 30 anys, ni canta ni balla, i no se li coneix cap altre ofici que el d’aparèixer en platós a perorar sobre la banalitat (la seva vida, la d’altres, la de les seves exparelles, la de les parelles de les seves exparelles, la dels que miren de ser com ella, etcètera), de la qual cosa deduïm que és la seva professió i per la qual cosa tributa, i, no obstant, és tal la capacitat de seducció del personatge, el percentatge de quota de pantalla que per si sola garanteix per a qualsevol emissió, que no és possible abstreure’s al magnetisme d’algú que, sense aportar res realment valuós a la comunitat, contribueix com pocs a satisfer les hores d’oci d’una amplísima part de la població, de la que, en molts casos, és una referència (noia humil es casa amb torero famós i li sobreviu).
Quan setmanes enrere es va conèixer la desaparició de l’autèntic castell i fortalesa d’aquesta ‘princesa’–‘Sálvame’ i els seus agregats de la graella de Mediaset–, molts es van fer la mateixa pregunta: ¿què farà a partir d’ara de Belén Esteban? El més probable és que tingui un altre vestit a l’armari, llest no només per continuar alimentant el personatge que ha construït ella mateixa, sinó per procurar beneficis gens irrellevants al programa de xafarderies que aconsegueixi els seus serveis. Perquè, efectivament, Belén Esteban ni canta ni balla, però ningú vol perdre-se-la.
La seva popularitat irromp el 1995 quan es casa amb el que llavors era el número u de l’escalafó taurí, Jesulín de Ubrique. Qui es va tancar en alguna ocasió en una plaça de toros exclusivament amb públic femení no només desafiava una regla no escrita de l’anomenada festa nacional (els toros són «cosa d’homes»), sinó que el seu origen humil i les seves maneres fora de l’arena es distanciaven del matador de l’aristocràcia taurina, la que acostuma a aparellar els toreros a la manera dels clàssics i toreros fills de toreros amb actrius, cantants, models, dissenyadores de moda i dones de ranci llinatge, un altre costum sobreentès de la vida privada de la tauromàquia. Jesulín anava tan sobrat de casta sobre el terreny com aquesta casta se li mesquinejava fora de la plaça de toros, de manera que aquesta mateixa aristocràcia potser el va acceptar dins del seu cercle, però mai com un dels seus, sinó com una cosa exòtica, episòdica, histriònica i d’‘attrezzo’, un torero ornamental –va arribar a adquirir un tigre que va posar de nom Currupipi– per a un món d’aparences.
Entretots
Una noia de Ciudad Lineal
Notícies relacionadesTriomfador i amb diners, tampoc el d’Ubrique pretenia cap altra cosa. Va reinar tres anys consecutius a l’escalafó, del qual va ser monarca absolut. I llavors va aparèixer Belén Esteban, la seva princesa, una noia de Ciudad Lineal, barri madrileny d’elements heterogenis, que estudiava en una altra barriada no menys populosa, el barri de la Concepción. Com Vallecas o Carabanchel a Madrid, Triana a Sevilla, Sants a Barcelona, Santutxu a Bilbao, el barri fa la persona i la persona construeix la personalitat d’aquests barris on, sovint, i com cantava Sabina, les nenes ja no volen ser princeses. Però ella va acabar sent-ho, fins i tot després que liquidessin aquella relació el 2000, i aquest principat, la corona del qual cap altra ha sigut capaç d’arrabassar-li, demostra que hi ha ocasions en què és el poble el que elegeix els seus reis i elles deixen de ser consorts.
Enttreu a Google i busqueu Jesulín de Ubrique i Belén Esteban: 170.000 entrades, l’un; 4.880.000, l’altra. Porta gran per a ella. I tot a base d’exabruptes, gesticulacions, estirabots i sentències conegudes i repetides per tothom, de l’«‘Andreíta, cómete el pollo’» al «‘¡Yo, por mi hija, ma-to!’», moments que ja formen part de la història de la televisió, un regne de la vacuïtat i el no-res en el qual a la princesa del poble no li faltaran castells.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
