Estat del benestar: la cosa no dona per a més

El nostre Estat de benestar està atrapat. L’Estat no pot continuar gastant el que no ingressa, a costa d’un deute públic que en termes capitatius no para de créixer, fins i tot quan traiem pit que la nostra economia ha anat o va millor que la de la resta d’europeus. No s’entreveu un ament de recaptació estructural en ingressos fiscals, ni que aquests –ni tan sols els conjunturals– es dediquin avui a sanejar la càrrega del dèficit per a generacions futures. Quan la recaptació augmenta, el forat de les ‘necessitats’ de despesa s’ho empassa tot. Sous i salaris, i/o beneficis en espècie de l’acompliment per baixa productivitat, són els sospitosos habituals. I aquesta despesa més elevada no va condicionada ni a una millora de la gestió pública ni a un increment real de serveis per a la ciutadania. S’anuncien polítiques per pal·liar la dependència associada a l’envelliment, i augmenta la població pendent de baremació, o d’assignació de prestació, o simplement d’accés efectiu a un servei que no hi ha al territori per falta d’infraestructures. Es preconitza un ingrés mínim vital i no es té capacitat de tramitació; la Seguretat Social anuncia noves ajudes i els seus telèfons no responen i la seva web col·lapsa. És el mateix sector públic que exigeix a tercers, en l’atenció al client, respostes en temps i forma amb amenaça de sancions. 

Millor prevenir

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pot ser que el país no doni per a més: sense increments de finançament permanents –per ampliació de bases, no per més pressió fiscal als que ja paguen–, sense un compromís de millora de gestió de despesa i amb servidors més atents al seu propi interès que al del ciutadà, com és normal en molts àmbits de la vida, molts analistes es pronuncien ja sense embuts en favor de canvis substancials. El més prevalent és el de focalitzar la protecció pública de manera més selectiva en favor dels més necessitats. Certament, si fer-ho ja costa –els nostres gestors estan més còmodes a universalitzar que a prioritzar segons prova de mitjans i de necessitat relativa–, més difícil és dir-ho, reconèixer-ho políticament i fer pedagogia ciutadana. Això s’aplica també a molts analistes del nostre país. I és que la cosa sembla que no dona per a més, i millor, com dèiem, prevenir que acabar reaccionant de manera desordenada en un campi qui pugui, acceptant un nivell d’utilització de beneficis públics esbiaixat per la bretxa tecnològica, per l’edat o per l’amiguisme de qui té un conegut en la funció pública. En la sanitat, que és on més mal fa aquesta constatació, exigeix prioritzar ja sense subterfugis la despesa segons cost-efectivitat, sostreure-la del corporativisme professional i sindical i entendre que el que el sector públic decideix no oferir no queda prohibit, de manera que, qui ho pugui fer, accedirà amb càrrec a la seva butxaca. És per això que potser el més intel·ligent aquí sigui buscar la cobertura de l’efectiu, però de cost no assumible per a alguns, a través del tercer sector, acompanyant l’esforç individual dels beneficiaris, abans que sotmetre’l a copagaments del 100% per haver exclòs certes prestacions. 

Sí. Ja s’entén que un Estat de benestar de pobres pot ser un pobre Estat de benestar. Però entenguem, també, que és normal que en la mesura que els països es desenvolupen perdi pes en la despesa total la part de finançament públic impositiu, en favor d’altres modalitats de finançament públic (taxes o copagaments) i de l’entrada de finançament privat en general (preus i primes més o menys regulats). Això en raó, almenys, de dues causes. Una, que l’envelliment que, afortunadament, afrontem pressiona moltíssim el conjunt de la despesa. I dos, que la tecnologia cada vegada ofereix més possibilitats on el curar s’acompanya amb un cuidar que resulta ‘infinançable’, si es manté en l’universalisme de tot per a tothom, i amb bona qualitat.