Llatinització i llibertat

L'idioma de missa

Dit això, parlem d’una altra cosa. En la versió que ara s’ha estrenat amb èxit, la directora Carol López fa que dos personatges, la mateixa Merteuil i el vescompte de Valmont, parlin en castellà. Mónica López és canària i Gonzalo Cunill, el seu contrincant a escena, l’home que l’acompanya en la venjança amorosa, la seva amistat perillosa, és argentí. Carol López justifica així el fet que s’expressin en castellà: «Parteixo de la base que els actors parlen la seva llengua materna». Em sembla sensacional. No hi tinc res a dir. D’entrada, qualsevol adaptació, qualsevol nova lectura dels clàssics, em mereix un respecte colossal. Es podria retreure que el criteri no es compleix en el cas de Tom Sturgess, un dels actors de l’obra, que és anglès i parla en català, però això és una minúcia. Merteuil i Valmont, però, només fan servir el castellà quan estan sols, és a dir, quan engreixen la maquinària privada de la seducció. Quan parlen amb els altres ho fan en català. I així ho justifica la directora: «Per mi té un sentit dramatúrgic, perquè quan són lliures parlen en castellà, i així subratllo la llibertat d’aquests personatges, però després parlen en català perquè és la llengua imperant (sic), la llengua del poder». Potser sense voler-ho, Carol López ha anat més enllà del «sentit dramatúrgic» (per cert, criticable, perquè els qui tenen el poder, en l’obra, són justament Merteuil i Valmont) i ha certificat el que fa temps denunciava el filòleg Pau Vidal: «El que passa és més aviat una mena de llatinització: el català esdevé l’idioma de missa, dels actes solemnes». Sentir-se lliure és parlar en castellà. «No hauria de resultar estrany per a ningú», diu Carol López, «ha de resultar natural». I tant, Carol. Ja ho tenim assumit. El català es llatinitza i, en esdevenir un vulgar, es converteix en una altra llengua, com va passar amb el llatí i les vulgars, enterrat l’original en la cripta noble d’un convent. I, nosaltres, naturalment, en espectadors de les exèquies.