Eva Baltasar, finalista del Booker Prize: «Escric en una habitació sense gairebé llum natural»

Abans de res, ¿li ha trucat Almodóvar?

A mi no. I el meu agent sap que, si no hi ha res segur, no fa falta que m’ho expliqui. El que sigui, ja es veurà.

¿És fan del manxec?

Soc bastant lectora d’autors finats i no soc cinèfila. Les poques coses que he vist d’ell m’han agradat. I és graciós: una vegada vaig somiar amb el tràiler de ‘Boulder’: un barco travessava el mar, sonava una música amb molta percussió, apareixia una discussió entre dues dones.

No sembla gaire emocionada. ¿És tan freda com sembla?

Diria que no –amb les meves filles [la més gran en té 20] soc molt carinyosa i amb la meva parella també–, però hi ha gent que em diu que sí. Miro enrere i em veig com una baldufa, d’un costat a l’altre, rebent hòsties de tot arreu. He après a posar límits quan sento que algú pretén manipular-me. Dic «no, gràcies» amb total tranquil·litat.

¿Com era quan era petita?

Solitària. Els meus pares treballaven i, malgrat viure en una comunitat amb un parc infantil i una piscina, a la meva germana i a mi no ens deixaven sortir. 

¿Per què?

Per por, suposo. Ens ho miràvem des de la finestra. Vaig tenir la sort que la meva mare era del Cercle de Lectors i que un dia em va fer el carnet d’una biblioteca. Als 10 anys llegia compulsivament, a la meva habitació, mentre menjava galetes o xocolata que comprava d’amagat. I a esperar els 18 anys, amb paciència, sense enfrontament.

Va començar a escriure abans, ¿oi?

Quan tenia 3 anys omplia les llibretes grogues que em donaven a l’escola. I durant la infància i l’adolescència vaig escriure un diari. Jo m’he sentit sempre escriptora. Sempre he posat l’escriptura per davant. No amb l’objectiu de poder-ne viure, però no em volia casar amb cap feina perquè intuïa que em desviava de la meva llibertat. He netejat cases, he sigut cambrera, ajudant d’un pastor, tècnica d’ajuntament, he treballat en l’educació pública i privada.

¿Sempre ha tingut seguretat en si mateixa?

Sí. Tot i que durant els anys en què vaig viure de pagesa vaig cremar molta poesia a la xemeneia. Fins que un dia –en tenia 28– em vaig enamorar d’una dona, la Laia, i vaig escriure un poemari amorós. Com que no volia regalar-li quatre folis mal grapats, em vaig presentar al premi Miquel de Palol i el vaig guanyar [i es va casar amb ella 10 anys després]. Durant una dècada, la meva manera de publicar era presentant-me als premis.

Ara és finalista del Booker.

I n’estic molt contenta, però tinc la sort d’estar treballant en una nova novel·la. No en vull sortir.

Expliqui, expliqui.

Només puc revelar que no hi ha maternitat ni sexe.

Vaja. Dibuixi el lloc on l’escriu.

Escric en una habitació interior, sense gairebé llum natural. És com una cel·la de monja. Només hi ha un llit i un escriptori. Quan entro allà, estic en pau. De vegades penso que tinc tant desordre al cap, que està tan poblat d’imatges, que necessito que l’entorn estigui molt buit i ordenat. Per això segurament medito.

¿Medita o resa?

Vaig a passejar per la riera de Cànoves, m’assec en una pedra i escolto. Aquesta és la meva manera de resar.

¿Un puntet de misantropia?

Diguem que estic més a gust sola, a Cardedeu, o al de la meva parella, a l’Alt Empordà. Soc molt vuitcentista, jo.

¿Què sol passar en aquesta habitació pròpia?

Part dels paisatges de la meva vida –com la protagonista de ‘Permagel’, vaig compartir pis a l’Eixample; com la de ‘Mamut’, vaig marxar al Berguedà, amb una filla de 2 anys, a una casa sense llum–, però necessito trobar una veu. Parlo amb l’Esperit Sant –vaig estudiar amb els capellans– i li demano: «Sisplau, una imatge per començar el llibre». I aprofito la boca dels personatges per mostrar incomoditats que també jo pateixo. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Què és el que més la incomoda?

Vivim en societats en les quals ens creiem segurs, però som a la intempèrie, potser tant com fa cinc o sis segles. Premem un botó i s’encén la llum, però un dia podria no encendre’s. Per contra, abans, si et preocupaves de buscar llenya i tenies un lloc per fer foc, t’asseguraves la llum i la calor. Aquesta provisionalitat em resulta molt incòmoda.