Orígens i prehistòries

En efecte, també vam mentir als veïns que criaven ocells de corral; els vam demanar pa dur per als nostres propis descendents d’antediluvians dinosaures i ens el van entregar fins i tot sense haver-nos vist mai amb un pollet. O anaven despistats o, amb dissimulació més ‘british’ que gala, es van apiadar de dos «africans» famèlics. I és que, entre els parisencs residents, era freqüent escoltar que l’Àfrica començava a Perpignan. Ho vaig acceptar com el millor afalac.

Una altra recompensa va ser conèixer, en persona, el fill de forners ilerdencs que va marxar als Estats Units per investigar sobre l’origen de la vida: Joan Oró Florensa, bioquímic. Des del CERPT i el Musée de Préhistoire de Talteüll van pensar que el meu origen «africanocatalà» podia ser-los d’utilitat. Necessitaven un cicerone per al vip en camí: ¡el professor Oró! Vaig acceptar. Estava disposat a actuar, igual que José Luis López Vázquez a ‘Atraco a las tres’, com «un admirador, un esclau, un amic, un serf». Tot i que el savi de 70 anys va resultar ser rialler, afable i atent alumne avantatjat.

Oró a les bastides

Després de dècades il·luminant-nos sobre la gènesi de la vida, volia conèixer-ho tot sobre l’origen de l’ésser humà. Va ascendir al jaciment de la Caune de l’Arago –pàtria dels primers europeus fins que van irrompre Dmanisi, Atapuerca i Orce– i no vaig poder impedir que es gronxés per les bastides. D’aquella casual trobada va néixer una inoblidable amistat.

Al meu pare –Oró era un dels seus ídols– li hauria encantat compartir aquells sopars en què, amb Antonieta Vilajoliu, vam parlar sobre l’adenina (una de les bases de l’ADN i de l’ARN) o dels temps a la NASA: les missions Apollo a la Lluna o les sondes Viking a Mart. L’astronauta Neil Armstrong li va confessar com de minúscula i fràgil semblava la Terra vista des de la pols selenita. Va haver de consolar Carl Sagan al comunicar-li que les mostres marcianes no havien revelat proves de vida. I, junt amb altres científics, em va integrar a un pla per divulgar els orígens de l’Univers, la Terra, la Vida i la Humanitat. Després de la seva defunció el 2004, només espero que l’activa Fundació Oró i les autoritats materialitzin el somni. El 2023, mentre celebrem el centenari del seu naixement, es jubila un altre mestre.

Anys abans d’emigrar cap a Talteüll, el catedràtic de Prehistòria Josep Maria Fullola Pericot havia fitxat aquest primat a l’equip del SERP de la Universitat de Barcelona. Suposo que devia creure el desgarbat principiant, de segon de carrera, quan vaig gosar afirmar que algun dia excavaria els nostres orígens a l’Àfrica seguint els passos de Louis i Mary Leakey, alhora que els treballs sobre evolució humana del seu prestigiós fill, Richard, i la seva nora, Meave. Louise, filla de Richard i Meave, segueix la tasca.

L’última lliçó

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Fullola també pertanyia a un il·lustre clan. L’avi, peça clau de la prehistòria, no era cap altre que Lluís Pericot. I la tia, Maria Lluïsa Pericot, va ser la meva primera professora de Prehistòria a la UB, igual que María Pilar García Argüelles, prehistoriadora casada amb Fullola. En canvi, el seu fill Manu és un reconegut actor i l’Eulàlia és infermera pediàtrica. ¿El final de la saga? No.

El 4 de maig, Dia de Star Wars, després de 50 anys de docència, Fullola va impartir l’última lliçó a l’aula magna –de la Facultat de Geografia i Història– amb l’aforament complet. Quan, dempeus, li vam dedicar una sonora i llarga ovació, no només eren allà alguns dels seus deixebles –Jordi Nadal, Maria Mercè Bergadà i Vicky Medina–, sinó una legió de trobadors del passat que, gràcies a ell, a Eudald Carbonell (jubilat el 2022), a Mary Leakey i a Joan Oró, continuem buscant orígens i prehistòries.