Espanya i Catalunya van marxa enrere

L’última nota, en vigílies d’unes eleccions municipals prèvies a les generals del desembre, no trenca la tradició, però –fruit potser del debat intern dels últims mesos– vol mullar-se una mica més. Així es remarquen dades que es poden prendre com un judici de l’evolució d’Espanya i Catalunya els últims anys. Els redactors de la nota –intueixo la mà del nou director Miquel Nadal– no rematen el judici, però el deixen intuir.

Traient les conclusions, en un to menys ‘diplomàtic’, el Cercle ve a dir que els últims 15 anys Espanya –i encara més Catalunya– no han tingut una evolució econòmica positiva perquè s’ha trencat la tendència a la convergència amb Europa. Segons un dels principals paràmetres del creixement i el nivell de vida –la renda per càpita– ens allunyem d’Europa. Titular periodístic: Espanya va malament –o no va bé– i Catalunya, pitjor.

El Cercle aixeca acta. Espanya ha trigat 15 anys a recuperar els nivells de renda per càpita del 2007, abans de la crisi financera, i la distància amb els països de la zona euro ha augmentat. Si abans de la crisi la nostra renda per càpita era un 9% inferior a l’europea, el 2022 estem un 17% per sota. Com en els ja llunyans mitjans 90.

I respecte a Catalunya les dades encara sonen pitjor. El nivell de renda per càpita en termes reals del 2021 ha sigut molt semblant al del 2000. Amb un agreujant, aquell any la renda per càpita catalana era un 24% superior a l’espanyola i un 20% superior a la mitjana de la UE, ara aquests percentatges s’han reduït al 17% i l’1%. Des de l’inici de segle hi ha hagut un estancament del nivell de vida respecte a Espanya i Europa.

¿Per què? El Cercle parla de la baixa productivitat. I la realitat és que durant la segona legislatura de Zapatero, els sis anys de Rajoy i els actuals de Sánchez –amb independència del color polític, la conjuntura i l’ocupació– Espanya s’ha anat endarrerint respecte a la UE. I el Cercle dona una pista al parlar del moment actual quan diu que «la dinàmica de polarització parlamentària dels dos grans partits té conseqüències legislatives preocupants, també en la implementació d’una agenda reformista. El consens és una garantia de política estable, la seva falta debilita l’Estat».

D’acord, la gran crisi financera va perjudicar la societat espanyola, però a més la falta de consens entre el PP, el PSOE i el catalanisme –que havia fet de frontissa– es va disparar. Crisi del 2008: culpable Zapatero. Ajustos del 2013: pecat mortal de Rajoy. Estatut del 2006: trencava Espanya. Independència: Catalunya tenia dret, ja. El necessari pragmatisme de les decisions polítiques va quedar bloquejat per aquestes exageracions –de vegades mentides– que no podien deixar de tenir negatives conseqüències. La polarització del 2022 i 2023 és suïcida, però l’ou de la serp és anterior.

Catalunya ha contribuït a desestabilitzar Espanya i en l’intent s’ha autolesionat. El Cercle creu que avui la situació és millor amb un Govern d’ERC que ha fet un pacte transversal de pressupostos i amb una oposició (Salvador Illa) gens fonamentalista. 

Notícies relacionades

El Cercle d’Economia reclama consens per superar l’estancament real del nivell de vida

La cúpula del Santander es reuneix amb empreses catalanes

I respecte a Barcelona remarca la seva resiliència, però lamenta la ruptura del pacte entre l’ajuntament i el sector privat (no esmenta l’Estat) que va ser la clau de molts èxits com els Jocs del 92. ¿Es pot recuperar aquesta aliança si de les eleccions de diumenge surt una alcaldia menys ideologitzada?

És possible que el Cercle no hagi arribat –o no hagi volgut arribar– a aquestes conclusions. En tot cas, és el que m’ha suggerit el seu últim document. A llegir.