Vinicius i el racisme

Els insults racistes que va patir Vinicius Júnior, davanter del Reial Madrid, en el partit contra el València de diumenge passat, només mereixen un comentari: la més indignada repulsa i el suport ferm i unànime al jugador, no només des d’àmbits esportius, sinó també des del conjunt de la societat. Aquest tipus de comportaments són absolutament intolerables i no existeix la més mínima possibilitat de proposar algun argument adversatiu. Com va declarar Xavi, l’entrenador del Barça, «aquí no hi ha escut, són persones, i cal condemnar aquests actes de racisme». 

Alhora, proposava una reflexió que està en el fons d’un episodi que ha tornat a posar sobre la taula un assumpte de tanta transcendència social. Xavi es preguntava per què l’insult s’ha convertit en normal, i un conegut comentarista esportiu, Alberto Ediogo, criticava que els camps de futbol s’han convertit en «un oasi per a la gent maleducada», plantejant el problema no només des de la perspectiva esportiva, sinó també des del punt de vista d’una societat que, sense ser pròpiament racista, sí que permet comportaments xenòfobs en terrenys acotats i relativament acceptats, fins al punt que aquesta és la primera vegada en què, segons la resolució de la Comissió Antiviolència, es clausura per un període de temps una part d’un estadi, en aquest cas la Grada Kempes de Mestalla. 

Per desgràcia, la història d’aquest esport de masses és atapeïda d’episodis abominables, de trist record. Tant a Espanya com a molts altres països, alguns dels quals, com el Regne Unit, van posar límit en el seu moment als grupuscles d’aficionats ultres i ara vigilen amb tenacitat l’extensió d’aquesta mateixa xacra de racisme a les xarxes socials. Al nostre país, casos com els patits per Eto’o, a La Romareda; Wilfred al Bernabéu; Kameni, en mans de simpatitzants del seu propi club; o sense anar més lluny Pep Guardiola en la seva recent visita al feu blanc, ens informen que les situacions violentes es reprodueixen i en la seva pràctica totalitat queden impunes. Per això és important la reacció davant el cas Vinicius. I per això és encara més important portar a terme una anàlisi general i una reflexió profunda de clubs i institucions davant la reiterada profusió d’aquest o d’altres tipus d’odi.

Reclamació interessada

El que no té cabuda és la demagògia o el cinisme. Comparar a Vinicius amb George Floyd, per exemple, està fora de lloc. O igualar els crits racistes amb les xiulades al Rei, com ha intentat Isabel Díaz Ayuso. El problema és massa greu per admetre aquests estirabots. I ja que apartem l’insult i el menyspreu rebuts de les actituds irresponsables del jugador, el que no pot tolerar-se és que màxims dirigents com Florentino Pérez utilitzin la polèmica en benefici propi. Que la intolerància davant els insults racistes pressuposi el canvi «en l’estructura arbitral del futbol» és una reclamació inaudita i interessada que va en detriment de la noble lluita per abolir el tipus de conductes que denunciem. «Volem reclamar una resposta contundent i ferma dels responsables de les competicions», ha dit Florentino. I la resposta no s’ha fet esperar. Aixecament de la sanció a Vinicius (una vermella per agressió) en un veredicte insòlit del Comitè de Competició, després que dilluns la Federació Espanyola apartés sis àrbitres del VAR. Flac favor a la lluita honesta contra el racisme i per un esport més net, més respectuós i civilitzat.