A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Fill d’Ikea
M’aterreix decebre, no sé per què, potser soc de veritat un adoptat metafísic i temo que d’un moment a un altre em posin de potetes al carrer
El meu germà Ricardo ha perdut una mica el cap i fa coses que no hauria de fer. Es presenta, per exemple, a casa sense avisar per repetir una broma que ell i la resta dels meus germans em feien quan érem petits: que jo era adoptat. A mi no m’ofenia perquè sempre vaig voler ser adoptat. Tenia la fantasia de ser en realitat fill d’uns milionaris suecs que tard o d’hora vindrien a rescatar-me de la situació en la qual havia caigut. Encara els espero. No obstant, fingia patir perquè era la resposta que els altres anhelaven. M’he passat la vida reaccionant com els altres esperaven de mi, per no decebre’ls. M’aterreix decebre, no sé per què, potser soc de veritat un adoptat metafísic i temo que d’un moment a un altre em posin de potetes al carrer. Entenc per adoptat metafísic aquell que està fora de lloc a tot arreu. Em porto bé allà on vaig perquè no se n’adonin.
Però allò del meu germà Ricardo havia començat a carregar-me, de manera que el vaig convidar a passar, li vaig oferir un cafè i després li vaig dir:
–Sé que soc adoptat. Ho he sospitat sempre, però és que a més el papa m’ho va confessar al seu llit de mort.
El Ricardo es va quedar desconcertat. No esperava aquella reacció tan civilitzada per la meva part.
–¡Però si era una broma, home! –va exclamar.
–De broma, res. Ja et dic que m’ho va confessar el papa poc abans de morir. També em va dir que jo era, paradoxalment, el fill que més satisfaccions li havia donat.
–¿Et va dir alguna cosa de mi? –va preguntar inquiet.
–No, no em va parlar de ningú més.
El Ricardo es va prendre el cafè i va preguntar si es podia quedar a dormir. Li vaig dir que no, que teníem l’habitació de convidats ocupada i que a més a ell l’esperava a casa la seva dona.
–¿La meva dona? –va preguntar.
De vegades s’oblida que està casat i he de posar-lo al dia de la seva situació. A l’acomiadar-nos, ja a la porta de casa, em va preguntar si sabia qui eren els meus veritables pares.
Notícies relacionades–Els fundadors d’Ikea –li vaig respondre.
–Ja –va dir. Alguna cosa em sona haver sentit a casa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
