Després d’una campanya d’alta tensió

I va afegir promeses com augmentar els serveis socials i la igualtat. Per exemple, que un 40% dels membres del Consell General del Poder Judicial i del Constitucional siguin dones. D’acord, però no és gaire lògic en una campanya contra el PP, ja que la Constitució obliga –i durant la legislatura no s’ha aconseguit– a l’acord entre els dos grans partits.  

I el PP, quan ha vist que l’economia no s’ensorrava (la CEOE acaba d’apujar de l’1,3 a l’1,9% la previsió del PIB el 2023), ha contestat agitant tot el que podia contra el PSOE. Acusant-lo de complicitats inadmissibles quan es va saber que en les llistes de Bildu hi havia 44 condemnats per terrorisme. El PP va reblar al dir que la llei de vivenda estava construïda sobre Hipercor ja que es va pactar amb Bildu. I Ayuso ha demanat il·legalitzar Bildu, com va fer Aznar amb Batasuna, però quan ETA existia i assassinava. 

El PP no podia naufragar davant les promeses de Sánchez que seguien les pujades del salari mínim i el pacte de pensions amb els sindicats i ha recorregut a tot el que li podia anar bé per debilitar el PSOE i derogar el sanchisme. Tampoc ha volgut deixar un espai a la seva dreta que alimentés Vox. I veurem el futur de Yolanda Díaz amb la seva híbrida campanya: recolzar en les autonòmiques valencianes Héctor Illueca, candidat de Podem, perquè arribi al 5% i salvi el pacte del Botànic, i en les municipals l’alcalde Ribó, perquè Compromís conservi l’alcaldia de València. 

La campanya ha sigut dolenta, ha separat encara més els dos grans partits i ha acabat amb acusacions decompra de vots, amb el PSOE rebent fuetades per Mojácar, Melilla i l’acusació al número tres del partit andalús d’haver instat el segrest d’una regidora socialista. A Sánchez la campanya se li ha fet llarga.

Ja veurem els resultats. Sembla probable que –al contrari del que vaticina el CIS– en el còmput global el PP quedi primer. Tot i que només sigui pel desgast del ‘Govern Frankenstein’ i la suma dels vots que el 2019 van anar a Cs. El quid rau en la quantia de la diferència. Dos punts seria una victòria del PP, més de cinc una debacle socialista.

I després hi ha els emblemes. Si el PSOE manté l’alcaldia de Sevilla haurà fixat un límit. En cas contrari, Moreno Bonilla haurà culminat la reconquesta d’un territori perdut per la dreta en les eleccions andaluses de 1981. El PP tindrà un gran triomf a Madrid, on Isabel Díaz Ayuso pot consolidar-se com un poder fàctic amb futur. I a Múrcia. Però, ¿què passarà a les altres nou comunitats –entre les quals Aragó, Extremadura, Castella-la Manxa i València– en mans del PSOE? 

Potser una clau sigui el País Valencià. És la comunitat més poblada de les que es disputen, fins al 2015 era del PP i Ximo Puig és un socialista realista que es recolza en l’esquerra (Compromís i un Podem amb menys pes que a Madrid), però no ha caigut en les derives de Sánchez. L’última enquesta de Prensa Ibérica diu que Puig, tot i que per la mínima, pot tornar a guanyar. I el seu missatge –la política és conciliar interessos, no confrontar i crispar– obre una escletxa per superar la bipolarització. ¿Pot passar una cosa així en una comunitat com Aragó?

Notícies relacionades

Resultats de les eleccions 2023 en directe: primers resultats de les municipals i autonòmiques

EL PERIÓDICO obre els continguts ‘online’ el 28M

I després hi ha Barcelona. Collboni creu que arribarà primer i si ho aconsegueix serà també una victòria per a Illa i per a Sánchez. Demostraria que la política de desinflamació amb Catalunya ha permès al PSC guanyar per segona vegada l’independentisme (Illa ja va guanyar les autonòmiques) i ara també el populisme d’Ada Colau i Yolanda Díaz.

Sánchez està a la defensiva i necessita algun triomf. Feijóo busca una victòria clara per agafar l’autopista de les generals. No ha sigut una bona campanya, però en política compten els resultats. Toca esperar-los.