Obituari Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Mario Díaz, el ciutadà que no volia ser polític
El seu estil de gestió a Badalona no va decebre. Era un home de reflexió àgil i acció ràpida: abans que s’acabés el debat sobre un tema s’aixecava per fer la gestió que convenia
Mario Díaz Bielsa (Barbastre 1933-2023), va ser badaloní entre 1950, quan va emigrar a casa d’un familiar per estudiar Nàutica a la Universitat de Barcelona, fins a 1998, quan un cop jubilat va tornar a l’Aragó, a Bielsa, a les muntanyes de la seva joventut. El fet d’haver sigut el primer alcalde de Badalona des del restabliment de la democràcia, en el període 1979-1983, va impregnar la política local d’un estil de proximitat que encara s’enyora i la seva persona d’una admiració pública amb trets de mite.
A l’acabar els cursos teòrics de Nàutica va optar per no embarcar-se i va orientar la professió cap a la mecànica i es va quedar a Badalona, creant el seu propi taller de muntatge de motors nàutics. El 1963 es va casar amb Teresa Lleal, mestra promotora de la innovació pedagògica i de Rosa Sensat, filla d’una bona família de la burgesia catalanista local, amb qui va tenir quatre fills. El 1970 el va fitxar l’empresa de motors de barcos Dàmper Ibérica com a director de producció. Llavors, ja col·laborava amb l’organització clandestina del PSUC i de CCOO, i participava en entitats tapadora de la lluita democràtica, com les Joventuts Musicals, i va ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns Centre de Badalona, motor de la lluita democràtica. També va ser fundador, el 1970, de la llibreria Al Vent, el primer niu de difusió de cultura lliure a Badalona. Els treballadors de Dàmper encara recorden com se sentien discretament recolzats pel director de producció en la llarga vaga laboral que van mantenir el 1976 i amb què van aconseguir un increment salarial del 25%.
Notícies relacionadesQuan, a finals de 1978, la direcció local del PSUC li va proposar encapçalar la candidatura municipal comunista no s’ho podia creure: «En vaig parlar molt amb la Teresa, era la meva guia, jo no em veia fent de polític, no era el què jo havia fet fins aleshores, però ella i tota la família em van animar a acceptar la proposta», em va reconèixer Mario fa pocs mesos. Arguments no faltaven: Mario era una persona d’origen immigrant, integrat en una família acomodada catalana, executiu d’empresa i activista cívic i cultural a Badalona, reconegut per les classes mitjanes i de fàcil entrada als barris de la ciutat. El seu caràcter facilitava les coses, al ser un home directe, amb moltes metàfores senzilles per fer entendre conceptes complexos, traspuava bondat i honestedat. Va deixar el confortable i molt ben remunerat lloc de treball per convertir-se en l’alcalde comunista de Badalona.
Entretots
Decisions sense vacil·lar
El seu estil de gestió no va decebre: inspecció sorpresa a l’escorxador municipal per identificar múltiples anomalies sanitàries; gestions incisives en conselleries i ministeris per aconseguir recursos; es va enfrontar a la policia enviada pel governador Jorge Fernández Díaz per tancar TV Badalona; va desbloquejar el retard de l’obertura de l’Hospital de Can Ruti, plenament equipat, i arribava el primer al despatx a les vuit del matí. Era un home de reflexió àgil i acció ràpida: abans que s’acabés el debat sobre el tema s’aixecava per fer la gestió que convenia. Es deixava aconsellar, escoltava, però prenia decisions sense vacil·lar. En les eleccions municipals de 1983, la candidatura de Mario Díaz va augmentar els vots i el percentatge de 1979, però els 3.900 vots del candidat Antoni Barbarà, escindit del PSUC, el van fer quedar per darrere del candidat socialista. Mario va seguir encapçalant el grup municipal del PSUC i ICV unes quantes legislatures més. Va ser diputat provincial i diputat del Parlament de Catalunya. En aquests àmbits d’acció política, Mario no es trobava còmode, la representació i el debat sense execució ni gestió de projectes no eren la seva principal competència, però va exercir disciplinadament fins a la jubilació. Havia anunciat que es retiraria a les muntanyes de la vall de Bielsa, on es va fer una casa amb les mans. Allà ha viscut fins als últims mesos de vida, lluny de la vida pública. El febrer del 2020 va ser nomenat fill adoptiu de Badalona.