Racisme Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Jo voto Vinícius

El futbol no és un món a part, sinó el recipient on vomitem tota la nostra merda

1
Es llegeix en minuts
Jo voto Vinícius

AFP

No és veritat que les eleccions siguin una molèstia. La llauna insuportable la donen els que fa anys van decidir tractar-nos com imbècils. Però les cites amb les urnes permeten debatre sobre què volem ser de grans. I, a més, en una campanya es poden colar els temes més insospitats. Alguns serveixen per enverinar l’ambient, com l’envit de Bildu amb les seves candidatures i la lamentable ‘fake new’ sobre la presumpta resurrecció d’ETA. Em resulta incomprensible que la democràcia espanyola s’afani en aquest caïnisme suïcida. Tot i que aquí no hi pot haver equidistància: és el Partit Popular –afegir-hi Vox és redundant– qui carrega amb la major part de la culpa. Però en una campanya les sorpreses no tenen amo. I l’emprenyament d’un xaval de 22 anys amb els descerebrats que li criden «mico» per ser negre va irrompre com un huracà i ha posat tot un país davant el mirall. O de cara a la paret. Perquè a Espanya hi ha racisme i Vinícius no es va tallar un pèl a l’assenyalar-ho. Jo crec que això és una oportunitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

No és un món a part

El terratrèmol provocat per l’incident de Mestalla –¡que ningú demonitzi València, sisplau!– marca un punt d’inflexió si no comprem l’argument que denunciar racisme és una ofensa a la pàtria. El més patriòtic és reconèixer que ens queda marge de millora en molts aspectes. I el futbol és territori comanxe per a la tolerància. Preguntem-nos si cridar «mico» o llançar plàtans a un jugador negre és acceptable, o que un estadi sencer canti «Joaquín, fill de puta» en el seu últim derbi sevillà. O que a la mateixa ciutat, en un altre camp, s’increpés la dona que havia denunciat un jugador de l’equip local. O que a Guardiola, quan torna a Madrid, l’enviïn a Chueca a plens pulmons per «maricon». O, en un altre temps, que algú tirés a la gespa un porc amb el nom de Figo. No, el futbol no és un món a part; és el recipient on vomitem tota la nostra merda. Per això dic que el cas de Vinícius és una oportunitat: perquè ens ha assegut al divan del psiquiatre. De nosaltres depèn posar-nos en tractament o continuar fent l’animal.