Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Profunda obscuritat
¿Com afrontar una daga com aquesta sobre el pit, una sentència que espera al final del passadís?
Ho escrivia fa una setmana Beatriz Pérez en el seu reportatge, en aquestes mateixes pàgines, sobre l’Alzheimer precoç: «Hi ha, potser, una cosa més dura que patir-lo: ser conscient de la pròpia malaltia». Aquesta terra de ningú és un espadat sobre la platja tranquil·la que jau al fons. És el moment de la consciència inquieta abans de la serenor amorfa del final. Parlava Pérez d’aquests instants en la vida d’algú que coneix un futur ineluctable contra el qual encara hi ha tan poques armes a l’arsenal. Parlava d’aquest coneixement dels processos irreversibles, de la lenta arribada de la buidor, del camí que porta al regne de la «profunda obscuritat». En deia així Iris Murdoch, en una novel·la seva, abans de ser víctima de la malaltia: «Tenia la sensació terrible que si no aconseguia atrapar-lo en aquell moment, acabaria desapareixent per sempre, enfonsat en la profunda obscuritat»
El professor John Bayley, el marit de Murdoch, va escriure un llibre, ‘Elegy for Iris’, que reflectia amb delicadesa les passes d’ella cap a l’oblit de tot i, al mateix temps, era un dietari que exhibia detalls cruels, com ara que Murdoch acabava mirant (i això la distreia i l’enjogassava) els Teletubbies a la tele. Diuen que Jonathan Swift, el dels viatges de Gulliver, també va patir una demència si més no similar. Parlant de la tribu dels Struldbrughs, escriu que quan arriben als noranta anys «obliden el nom de les coses i de les persones, fins i tot dels més propers i no s’entusiasmen amb el que llegeixen perquè just després d’haver llegit una línia ja se n’han oblidat».
Entretots
¿Quins són els mecanismes que posem en marxa quan ens informen que tot allò que ens passava (la desorientació, la pèrdua de memòria, la manca de paraules, el desconcert davant la quotidianitat: els cordons de les sabates que ja no sabem com es corden!) es concreta en un diagnòstic tan desolador? A més, gràcies als avenços d’institucions mèdiques com el Barcelona Beta Brain Research Center de la Fundació Pasqual Maragall, estem albirant la possibilitat que els biomarcadors puguin predir la malaltia anys abans que es desenvolupi. ¿Com afrontar una daga com aquesta sobre el pit, una sentència que espera al final del passadís? No ho sé. Potser només queden paraules com les que Bayley va escriure al final del seu llibre: «Cada dia estem físicament més a prop. Iris no navega en l’obscuritat; el viatge ja s’ha acabat i amb l’obscur acompanyament de l’Alzheimer, ha arribat a un lloc, no sé quin. Jo també».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
