Eleccions del 28M
El sanchisme inicia la desescalada
La resiliència intentada pel PSOE ha sigut insuficient per mantenir les principals capitals i autonomies en les primeres grans eleccions després de la pandèmia, que marquen el camí per a les generals del desembre
Si hi havia algun dubte, la resistència que mirava de mantenir el Partit Socialista en les eleccions municipals i autonòmiques del 28M ha sigut insuficient per aclarir el futur de Pedro Sánchez en les generals, marcades el desembre en el calendari. El sanchisme suma 800.000 vots menys que el PP i es pega la gran patacada en autonomies històriques per al PSOE. La pèrdua de comunitats com la valenciana, la balear, l’extremenya o l’aragonesa; la incògnita de la castellanomanxega; el desnonament de l’esquerra a ciutats com València, Palma, Valladolid i totes les capitals andaluses, i les incontestables majories d’Almeida o Díaz Ayuso a Madrid venen a anunciar-nos que Pedro Sánchez regna, però el seu partit ja amb prou feines governa on abans ho feia àmpliament.
No se celebraven eleccions municipals des d’abans de la pandèmia, a la qual autonomies i ajuntaments han dedicat més de la meitat de la seva gestió des del 2019. Sembla una cosa llunyana, però només han passat tres anys. Pedro Sánchez i el seu govern van entaular una batalla contra un element extern, víric, aliè a la política. I d’aquesta pugna pot dir-se que va sortir més ben parat que molts líders internacionals, en part gràcies a les mesures adoptades pels seus barons i alcaldes, per Ximo Puig al País Valencià, per Lambán a Aragó, per Barbón a Astúries, per García Page o Fernández Vara a Castella-la Manxa o Extremadura. Alguns d’aquests mandataris autonòmics fins i tot han millorat els seus resultats i alguns d’ells han renovat suports de manera significativa tot i que molt insuficient, vist el cas paradoxal de Ximo Puig, que amb una gestió exemplar en el pitjor de l’alarma sanitària contempla atònit com un nouvingut i ben just conegut per l’electorat (excepte a Alacant), Carlos Mazón, l’avança per la dreta al no sumar la majoria amb els fins ara membres del Botànic, Compromís i Unides Podem.
Feijóo, a les portes
A sis mesos de les eleccions generals, és ara, després dels resultats del 28M, quan el sanchisme inicia l’autèntica desescalada, el terme que vam fer servir a mansalva tot just acabat el confinament i que aviat va caure en desús. El setembre d’aquell any a penes s’utilitzava ja i ara els que desescalen del poder són els socialistes i tot el bloc de l’esquerra. Els resultats amenacen que ni tan sols ens donaran una treva a l’agost i que d’aquí a final d’any Espanya es mantindrà en una campanya electoral permanent. Més per demèrit de Pedro Sánchez que per les actuacions del seu rival, Feijóo ja és a les portes de la Moncloa.
La derrota de l’esquerra s’ha de buscar en com el Partit Socialista i els seus socis enfosquien les seves propostes entrant a tots els jocs que els posava davant la dreta, no la liderada per Pablo Casado, primer, o per Núñez Feijóo, després, sinó per una Isabel Díaz Ayuso que des de la Puerta del Sol ha anat marcant tots els debats a partir del relat. O com les canyes i els bars van ser més importants que els morts, o per què posar de nou en campanya ETA i la il·legalització de Bildu s’han sobreposat als temes socials. En resum, governar des de l’antisanchisme i posar-lo com a eix de la discussió. I ha funcionat. Alguns presidents, com Puig o Lambán, ni tan sols han tingut temps per al que es coneix com a ‘desgast’.
D’acord amb els resultats, els socialistes no han anat en solitari al precipici. Encara s’ha de resoldre el misteri del que ha fet Podem durant aquesta campanya. Perduts entre el batibull de líders i lideresses (encara no se sap gaire bé a què s’ha dedicat Pablo Iglesias en els últims 15 dies), alguns electors pensaven que el 28M ja es podia votar Yolanda Díaz. Dels discursos de Belarra i Montero han transcendit més les seves desavinences amb el Govern que les seves pròpies iniciatives, algunes tan extravagants com la creació de supermercats públics. El més ‘revolucionari’ que se’ls ha conegut en campanya és penjar en ple barri de Salamanca, a Madrid, habitual feu del centredreta, una pancarta gegant amb la cara del germà d’Ayuso.
Per al PP, una notícia bona i una altra de menys bona. Guanya sense discussió malgrat els vots malgastats de Ciutadans, una formació que ja és història. A molts enclavaments, per contra, haurà de pactar amb Vox. I l’èxit de Núñez Feijóo dependrà també de com gestioni el PP, d’aquí al desembre, els seus acords amb un partit que amb prou feines respecta les regles més elementals del sentit comú.
