Beirut

Encara sota la ressaca de la tremenda explosió al port –la més potent registrada en temps de pau– del 4 d’agost del vint, tota la façana marítima al costat de l’elegant barri de Gemmayze està feta miques. La sitja en ruïnes on s’emmagatzemava l’explosiu s’erigeix en ‘memento mori’ i petita Hiroshima. Com als 80 amb aquella guerra interminable, es diria avui que Godzilla ha arrencat la cara dels edificis limítrofs amb les seves arpes, exposant els seus racons en vista de tots, i que, des d’aquell fatídic dia, Beirut no aconsegueix tapar les seves vergonyes al visitant.

Però Beirut és una supervivent. Dic «una», perquè Beirut és dona. Una que ha viscut desgràcies desconegudes per a qualsevol altra, que ha perdut fills mentre en paria d’altres que morien poc després, una dama enganyada i maltractada, sovint sotmesa i prostituïda, però que sempre va posar al mal temps bona cara, maquillant-se les ferides, allisant-se els cabells i ruixant-se amb perfum, com les heroïnes de la pel·lícula ‘Caramel’, i mostrant-se al món trencada però digna, tocada però no enfonsada.

D’exili i allau

És una urbs en paradoxa, d’exili i allau, dividida en 18 comunitats diferents, cadascuna amb els seus barris, els seus temples, els seus carrers adornats amb els retrats dels seus màrtirs i pròcers, mirant-se de reüll els uns als altres, desconfiada però avinguda per un cert amor pel país i, sobretot, per una passió vital que només s’explica a les nacions que s’aboquen al Mediterrani. Beirut l’habita una joventut cansada però ansiosa perquè els senyors que van fer la guerra, i que continuen dominant el país, se’n vagin a dormir el son dels justos, donant-los pas.

Sota els finestrals rebentats, com estalactites, de Gemmeyze, sovintegen els restaurants de moda, amb els seus tendals de disseny i les seves terrasses plenes de gent deixant-se veure. Miren al voltant rere les seves ulleres de sol de marca i fumen els seus cigarrets electrònics amb avidesa. El servei és impecable i el menjar conserva el sabor d’allò pròxim, lluny d’aquest mal gust industrial a què ens hem resignat a Europa. En les converses, galopants, animades com un Boca-River, es barreja l’àrab amb l’anglès i fins i tot una mica d’un francès que sona a temps passats i millors. Les noies gallegen bellíssimes i produïdes més enllà de les fronteres de la seducció, ambaixadores d’una raça miraculosa que parla de totes les civilitzacions que ho van ser. Al costat d’un carro, hi aparca un Ferrari groc. Al libanès l’espanta la discreció, incompatible amb el ‘carpe diem’ i el sentiment permanent de l’efímer que hi batega.

Fairuz, símbol nacional

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El cap de setmana, bars i discoteques són una bombonera on s’alterna la música en viu amb versions tecno de Fairuz, una cantant menuda, de veu voluptuosa, que és un símbol nacional i que va portar dol pel Líban mentre va durar la guerra, cantant a la vida quan només hi havia mort al voltant. Amb el rigor de l’orant, l’àrab mai ha deixat d’escoltar el lament vital de Fairuz a l’aixecar-se, després de la crida a la pregària, i la lletania lírica d’Umm Kulthum, la gran senyora d’Egipte, a la nit, al plegar veles.

Beirut va ser París als 50 –‘Visitez le Liban’–, un temps i lloc on tots voldríem tornar. Un miratge abans de l’angoixa. De tornada, recorro la carretera cap a l’aeroport, jalonada de banderins de Hezbol·là i de retrats potents, com de cartell de pel·lícula d’acció, de Qasem Soleimani, comandant de la força Al-Quds (Jerusalem), màrtir però no sant, viril soldat del seu Déu, caigut sota la fletxa invisible d’un dron camí a un altre aeroport, el de Bagdad, aquesta Babilònia apallissada també per dècades de guerra i destrucció. Beirut, Bagdad i Bakhmut són epònims de sis lletres, variacions d’una mateixa partitura de tragèdia, però Beirut, com a fenícia que és, és la Fènix que sempre reneix, potser perquè mai va morir del tot.