Salut mental
¿Curar la depressió o alleujar els símptomes?
Que una tècnica com l’estimulació cerebral profunda ajudi en casos molt greus no implica que pugui generalitzar-se
zentauroepp49559462 opiaceos190826223741 /
Des de fa alguns anys, a partir de les investigacions de l’Hospital Western de Toronto (Canadà), altres hospitals –inclosos espanyols– utilitzen la tècnica denominada estimulació cerebral profunda amb pacients que han estat diagnosticats de depressió severa. Es tarcta d’una tècnica utilitzada prèviament amb malalts de parkinson i Alzheimer. Els resultats varien, però entre un 40-60% dels intervinguts milloren alguns símptomes (bàsicament ideacions suïcides).
La tècnica, que comprèn l’implant d’elèctrodes dins de certes àrees del cervell, s’utilitza en aquells casos molt greus i resistents a altres tractaments previs (medicació, psicoteràpia), i suposa un pas més enllà de la teràpia electroconvulsiva (TEC), també coneguda com a teràpia per electroxoc, amb usos similars per tractar quadros de depressió més greus que no han respost a altres tractaments.
Però, ¿alleujar els símptomes –sense restar valor a aquest efecte que pot resultar molt valuós per a molts pacients– és el mateix que curar la depressió? La pregunta té tota la seva pertinença perquè un dels efectes de les innovacions tècniques és la seva aspiració a generalitzar l’ús en molts altres casos, qualificats com a menys greus però que «podrien beneficiar-se’n»: anorèxia, autisme, obesitat, addiccions, TOC, síndrome de Tourette… com ja es fa en alguns hospitals alemanys. I en aquesta generalització, correm el risc de precipitar actuacions de difícil justificació per al benestar del pacient.
El drama de l’Oxycontin
La indústria farmacològica ja va descobrir, en el seu moment, les virtuts de la retòrica quan es va lucrar generosament venent productes amb noms suggerents com antidepressius o antipsicòtics. Semblava que aquests nous fàrmacs (relativament nous) ‘curaven’ la depressió o la psicosi quan, en realitat, l’únic que feien, en el millor dels casos, era alleujar símptomes lligats a aquestes malalties. I ho feien amb efectes secundaris, més o menys greus.
La implantació de xips o elèctrodes al cervell es perfila com una solució terapèutica en la línia d’empreses com Neuralink, d’Elon Musk, que ja han rebut autoritzacions per a experiments amb humans. No s’han de rebutjar les novetats, però sí entendre que el malestar psíquic greu té tantes formes com subjectes i curar-ho no és un assumpte senzill. No és convenient atomitzar aquest subjecte en símptomes aïllats i atacar-los com si es tractés d’una malaltia comuna de soca-rel exclusivament biològica.
Una visió holística que inclogui el propi subjecte permet captar millor la funció que cada un dels símptomes té en aquesta vida i, d’aquesta manera, evitar que fer-ne desaparèixer un provoqui l’ensorrament del subjecte, privat d’un d’aquests amarratges. Que una tècnica pugui ajudar en casos molt greus no implica que es pugui generalitzar allà on les persones encara tenen recursos propis i invencions per tractar aquest mal real que els assetja.
