El no comiat d’Ansu Fati

Ansu mereix confiança, com qualsevol xaval sortit de la casa. Mereix paciència, com qualsevol que ha sortit d’una ratxa de lesions que el van mantenir inactiu gairebé dos anys. Mereix carinyo perquè, a excepció d’una astracanada del seu pare, no ha tingut mai una paraula més alta que l’altra malgrat que, com tots els jugadors, volgués més minuts. I tot això se li hauria de donar a un jugador en qui vas posar totes les esperances, que estava destinat a ser el nou referent de la Masia i a qui vas adjudicar el 10 quan et vas quedar sense el teu gran far. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però el dilema en el què es troba el Barça a nivell econòmic reclama sortides. I aquesta confiança, paciència i carinyo que ha de tenir aquest jove del planter, a qui fins i tot vam batejar com l’hereu, xoca frontalment amb el negoci. Ansu té la desgràcia d’haver sigut un jugador rendible. Juga en contra seu que no es va pagar una morterada per ell. És un caramel per al balanç comptable del club, ja que tot el que s’ingressi amb la seva venda serà benefici net. 

En un altre context, s’hauria de quedar, però si LaLiga aprova el pla de viabilitat i arriben les ofertes que el club espera, caldrà veure si la seva voluntat és tan fèrria com sembla. Ansu té tots els números per ser la famosa venda dolorosa que mai acaba d’arribar. I el pitjor per al que un dia va ser el nen mimat de l’afició és que no hi haurà grans manifestacions, la seva sortida s’entendrà com un mal necessari per reforçar l’equip.