L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Juana Dolores i Graset, bravo pels dos
Sobre l’entrevista a TV3 a la polèmica autora de ‘Rèquiem català’
El temps en el seu transcurs ha recollit alguns moments estel·lars de la humanitat catòdica. Per exemple, quan el dramaturg Fernando Arrabal va arribar al plató de RTVE amb un pet incommensurable de chinchón per parlar del mil·lenarisme en el programa ‘El mundo por montera’, que portava Sánchez Dragó. O el gran moment televisiu que van oferir Mercedes Milá i Umbral, que es va avançar al màrqueting viral amb l’«he vingut a parlar del meu llibre». O l’arracada d’or de Lola Flores («‘ustedes me lo vais a devolver, que mi trabajito me costó’»). O aquell infeliç a qui tres ‘prestitutas’ li van posar «‘droja en el Cola Cao’» per robar-lo. O els Sex Pistols entrevistats a la BBC per Bill Grundy. I així, la poeta Juana Dolores, ‘enfant terrible’ del Baix Llobregat, xarnega indomesticable, va aterrar als estudis de TV3 com un cometa amb la cua de foc: «He vingut aquí a cagar-me en tot»
Entretots
Rebel·lia punki
Notícies relacionadesL’escriptora acudia a presentar el seu nou poemari, ‘Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella’ (Edicions Poncianes), al ‘Més 324’, que condueix Xavier Graset. Que et convidin al millor programa de la televisió catalana –¡parlen una bona estona de llibres!– és com per fer el pi pont d’alegria, però Juana Dolores va preferir liar-la. És llesta. És actriu. I sens dubte la ‘performance’ l’ajudarà a la difusió. Li van sobrar les celles arrufades, el «puto vell» i un excés de doctrineta, però va trufar en la filípica algunes veritats com punys: que la catalanitat és múltiple li pesi a qui li pesi i que Convergència va desmantellar la sanitat pública amb pic i pala, a més de clavar-li un bon clatellot al tresmileurisme de Trias. Davant tant bla-bla-bla, davant tant discurs encotillat i buit, cau molt bé, sobretot a la tele, agitar el vesper, sortir del carril, fer una mica el punkarra taral·lejant Eskorbuto: «‘Quiero arrojarme al infierno / y olvidarme de esta puta sociedad / de la calle, de la cárcel, de la fábrica’» (això últim, la fábrica, ja és llicència poètica).
Quant al presentador, em trec el barret. Va aguantar l’inesperat xàfec com un veterà, va deixar xerrar la convidada i va encaixar els directes a la mandíbula amb sentit de l’humor: «Porto corbata perquè estic gras i em tapa la panxa; soc igual amb corbata que sense». ¡Bravo, beneïda sigui la ironia! Volem més escudella d’aquesta, Graset. Per cert, acabo de començar el seu dietari ‘La pausa dels dies’ (La Campana), una mirada serena sobre el pas del temps, sobre el que es manté i el que es perd pel camí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
