NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El necessari, en part, retorn del bipartidisme
zentauroepp47866753 madrid 23 04 2019 segundo debate en atresmedia para las el190423225105 /
Ciutadans no es presentarà a les eleccions del 23J. Un vicepresident de les Balears demana que Podem es dissolgui. La CUP es planteja no acudir als comicis del Congrés. En la primera meitat de la dècada passada vam veure el floriment d’una sèrie de partits encoratjats per les facilitats de la tecnologia digital, que exigia menys diners per sortir a la palestra, i estimulats per representar les víctimes de la crisi financera del 2008, principalment les classes mitjanes empobrides que van tenir la sensació que «el sistema» (polític) no els protegia, sinó que era aliat dels poders financers. Amb pocs diners, sense necessitat de crear estructures territorials, partint d’hiperlideratges mediàtics i amb grans carències de democràcia interna, aquestes formacions van trencar el bipartidisme, cosa que va provocar dues repeticions electorals i una etapa d’inestabilitat institucional sense precedents. A Catalunya, per exemple, Ciutadans va guanyar les eleccions sense ni tan sols intentar formar govern i la CUP va escapçar CiU, la qual cosa va obrir el camí per a la seva refundació en aquest Junts d’avui que té més de CUP que d’Unió. És una llàstima que aquesta història acabi tan malament com la de Ciutadans. A Espanya li convindria una formació frontissa de caire liberal, però això no té res a veure amb un grup d’amics que sopen a la plaça Reial o que es diverteixen en les nits de Madrid amb els diners d’altres. A Espanya li convindria un sistema de partits que expressi la diversitat social i cultural permeable a nous interessos o ideologies. A Espanya li convindria que el bipartidisme no fos sinònim d’impunitat amb la corrupció. Però Ciutadans, Podem o la CUP no han arrelat perquè han confós les noves narratives digitals amb la frivolitat i amb el postureig. Han jugat amb les il·lusions de milers de votants per acabar enredats amb el pitjor de la política quan es tenyeix de narcisisme. Una irresponsabilitat de principi a final.
El 23 de juliol pot acabar d’aclarir-se el panorama de partits. Alberto Núñez Feijóo va camí de jivaritzar Vox, que s’ha beneficiat també d’aquesta dinàmica digital, però que no deixa de ser una escissió del PP de Rajoy. Feijóo presta poca atenció als discursos de Vox, excepte en el tema Bildu, i ha aconseguit que almenys a tres autonomies (Galícia, Andalusia i Madrid) el PP pugui tenir la majoria absoluta deixant Vox a la cuneta de la irrellevància. I ha engolit Ciutadans. I a l’únic lloc on no ho ha fet, Catalunya, és on els socialistes respiren millor. Sánchez pretén fer una cosa similar amb Sumar, que té més components de partit tradicional que Podem. Potser en algun moment, el PSOE i el PP haurien d’entendre que per abaixar el preu dels seus aliats a la destra i a la sinistra els sortiria més a compte fingir una entesa que repel·lir-se abans de començar la batalla.
El bipartidisme, com tots els monopolis, genera vicis. És sa democràticament que ara per fundar un partit no es necessiti un banc i un diari a favor (és bo també per als bancs i per als diaris). Però el que necessita la ciutadania són partits seriosos, que quan poden governar ho facin, amb arrelament territorial i amb lideratges, però amb líders que no coneguem pel nom de pila, sinó pel cognom, senyal que no són éssers únics, sinó caps d’un col·lectiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
