Nit de Champions

Sortir a buscar la revenja amb l’afició esperonada per un resultat que valora injust contra un adversari que considera que no s’ha merescut la victòria, ni per estil ni per elegància en el joc, abans que aquesta mateixa afició ho cregui impossible és la primera regla d’una bona remuntada. Sánchez busca una d’aquelles grans i inoblidables nits de Champions, quan la fe pot amb les probabilitats.

A favor seu hi té alguns –pocs– factors. La victòria del PP sembla més reeixida que irrevocable. En no pocs llocs va sonar la flauta blava però, amb un grapat de vots menys dispersos, en podria haver sonat una altra. El mapa de colors que deixen les municipals mostra una Espanya més blava, però on els colors s’entremesclen, s’esquitxen i de vegades fins i tot es confonen. Les illes monocolor no marquen tendència en una península policroma.  

El resultat ofereix una altra variable interessant per als socialistes. Visibilitza per primera vegada en tota la seva cruesa un fet que fins diumenge podia relativitzar-se com una simple possibilitat: que l’elecció no és entre el PP i una coalició sinó entre dues coalicions; una de formada per la dreta i l’extrema dreta, una altra d’integrada per l’esquerra amb el nacionalisme. 

L’elecció al juliol no serà entre unitat o discòrdia, entre estabilitat o inestabilitat, com ha pogut repetir Feijóo durant la campanya de les municipals. Serà entre dreta i esquerra, entre dues idees d’Espanya i dues visions del món. Que els populars hagin verbalitzat que demoraran com puguin els acords a firmar amb la ultradreta confirma la rellevància d’aquest canvi de marc i dona ales a la sospita que alguna cosa es vol amagar.  

Amb la notable excepció de Catalunya, els votants de Ciutadans han recalat massivament al PP, que ha reconquerit tot l’espai que havia arribat a arrabassar-li el partit d’Albert Rivera. Els electors a l’esquerra del PSOE van preferir dividir el vot o quedar-se a casa abans que triar una papereta socialista. Sánchez mobilitza la dreta, no tant l’esquerra. Aquí rau la seva gran dificultat per capgirar-ho.

Si una cosa ha demostrat aquesta campanya és que amb la gestió no n’hi ha prou per mobilitzar. Al votant d’esquerra li agraden les polítiques de l’Executiu de coalició, però no li agraden tant els protagonistes. Al votant morat no li fa el pes el president. Al votant socialista el treuen de polleguera les ministres de Podem. Sánchez necessita trobar la solució a aquesta paradoxa. Ha de fer-ho apel·lant a l’orgull de les bases socialistes, però sense aixecar murs dialèctics que impedeixin la recollida de suports a la seva esquerra.  

Notícies relacionades

Correus contractarà 5.500 temporals per cobrir les eleccions generals del 23J

¿Quan és el sorteig de les meses electorals per a les eleccions del 23J?

L’avanç pretenia tallar d’arrel el soroll que s’havia de produir a l’esquerra ficant en dinàmica electoral el PSOE i escurçant per la força els temps de la interminable negociació entre Sumar i Podem; ho ha aconseguit. També busca provocar la concentració del vot útil en el PSOE, apel·lant a la urgència d’aturar la dreta extrema. Caldrà veure si ho aconsegueix L’únic cert és que sense mobilització no hi ha remuntada. L’oferta de la coalició de dretes és clara i funciona: fer fora Sánchez. Aquí s’acaba el seu programa, tampoc necessita més. La coalició d’esquerres ha de plantejar una oferta igual de contundent. Per fer-ho ha de complir, almenys, una condició: quatre anys més del que vulguin menys més soroll. 

El problema de Feijóo és un altre. Passa per trobar la fórmula que li permeti estirar el xiclet de l’antisanchisme sense que perdi el gust i sense que els seus votants es cansin de mastegar-lo. Els pactes amb Vox empaten amb els pactes amb Bildu. Demanar-li a la gent que voti dues vegades la mateixa cosa no és tasca fàcil. Mantenir la concentració i no confiar-se sempre resulta el més difícil per a l’equip que afronta la tornada amb avantatge. En les nits de Champions els errors es paguen car.