NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Autocrítica
Els llatins som poc tendents a l’autocrítica. La rendició de comptes, molt arrelada entre els anglosaxons, acostuma a ser un exercici de maquillatge de la realitat. Tothom intenta aguantar com pot per acabar dimitint, que no és una manera de retre comptes, sinó tot el contrari. Inés Arrimadas marxa de la política sense ni una coma d’autocrítica, tot i que el gest l’honra. Pedro Sánchez s’ha evitat l’autocrítica amb una convocatòria electoral davant la qual, amb més o menys entusiasme, els seus correligionaris tanquen files per salvar els mobles. Mariano Rajoy encara no ha retut comptes del que va fer a Catalunya. Com tampoc ho ha fet el seu antagonista del moment, Artur Mas, que va marxar a petició de la CUP. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras mai s’han assegut davant la ciutadania per dir-los que els van faltar al respecte amb el 6 i 7 de setembre, ni davant els independentistes per explicar-los que van portar el conflicte polític a l’esfera judicial sabent que perdrien. Dimitir o convocar eleccions no és retre comptes. Falta autocrítica.
Publiquem dos informes que mereixerien alguna dosi d’autocrítica. El primer és de Carlos Márquez sobre el desastre en la gestió de l’anomenada T-Mobilitat, la targeta intel·ligent del transport públic a Catalunya. Des del 2014 s’hi han gastat 160 milions, el doble del que es preveia. Ara es gastaran 5 milions en un nou «cervell», però les prestacions del servei, començant per l’aplicació al mòbil, continuen sent deficitàries. Una amalgama d’administracions i empreses, totes catalanes, es reparteixen difusament una responsabilitat que ningú assumeix. El segon és de Foment del Treball. S’acumulen 40.000 milions de dèficit en la inversió en infraestructures a Catalunya, la major part per projectes aprovats i, per tant, considerats necessaris, però no executats per desídia dels organismes de l’Estat i per la falta de coratge de les autoritats locals. La responsabilitat també és difusa.
Aquesta reflexió no seria completa si no parlés també dels mitjans de comunicació. Massa sovint quedem atrapats pel tacticisme polític que ens ennuvola la vista amb el soroll de les declaracions o en la nostra pruïja amb la competència sense anar al fons dels assumptes. Per exemple, per entendre el que passarà en les pròximes setmanes en les negociacions per a la formació dels governs municipals és més important mirar aquestes dades que ha recollit la secció de política que les crítiques de dilluns a dimecres a les jornades del Cercle, on sí que es van dir coses rellevants a les taules econòmiques. Contràriament al que diu la tradició llatina, l’autocrítica no debilita, sinó que enforteix. Per això la política és tan feble. I el periodisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
