La foguera Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Contra la unitat de l’esquerra
La unió de l’esquerra és el somni humit dels seus votants, més preocupats pel tot que per les parts. El que sembla que no comprenen és que la distància entre el programa i les persones, en aquests partits, és sideral.
La unitat de l’esquerra és un mantra sense sentit. I uns «intel·lectuals» (Duval, Rozalén, Carlos Bardem, etc) han firmat un manifest a favor. Li posen molta èpica, és a dir cursileria, per dir que és necessari que Unides Podem i Sumar vagin junts a les eleccions. Que ho facin: a mi m’agraden els culebrons i això donaria molt material. Podrien batejar el resultat amb el nom d’Esquerra Unida i tancar el cercle de la irrellevància. Però no estic convençut que sigui una bona idea si penso en els interessos de l’esquerra. La unió només beneficiaria Podem, un partit que va aconseguir cinc milions de vots i ara és a punt de desaparèixer. Volen muntar la seva cúpula en un vehicle que encara estigui en condicions de moure’s, però Yolanda Díaz, com a Mamá Ladilla, està cantant allò de «‘sube a mi nave (tu amiga gorda no cabe)’», i nanai. Sap que a Podem hi ha persones capaces d’enfonsar Sumar per si mateixes. Persones de tracte molt difícil, arrogants, que estableixen relacions tòxiques. A més, les ministres de Podem són material radioactiu per una part dels votants potencials de Sumar.
L’única raó per recolzar aquest boig projecte d’unió és d’ordre pragmàtic i curtterminista: la llei electoral castiga les escissions, punt. Però ¿què passa l’endemà de les eleccions? ¿Com podria funcionar un grup així? Sumar és un conjunt de gent que detesta Podem, i Podem un conjunt de gent que detesta Sumar. El que proposen els intel·lectuals orgànics és que el papa i la mama tornin a viure junts a la mateixa casa tot i que el papa li clava cops de puny a la mama i la mama li posa mata-rates a la sopa al papa. Un casament entre enemics, a l’estil de ‘Joc de trons’. Punyalades palatines com a condició de partida.
La unió de l’esquerra és el somni humit dels seus votants, més preocupats pel tot que per les parts. El que sembla que no comprenen és que la distància entre el programa i les persones, en aquests partits, és sideral. Per aquests partits, el terreny personal és polític. Allà han cardat, han sigut amics i s’han traït. Hi ha banyes i punyalades furtives. Hi ha gent que no es dirigeix la paraula. Rafa Mayoral, l’altre dia a Canal Red, escopia bilis cada vegada que el nom de Yolanda Díaz apareixia a la seva boca. Deia que s’havíem d’unir, sí, ¡però com ho deia! Freud en va parlar: ho anomenava el narcisisme de les petites diferències.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
