Prohibir els vols curts, lema o realitat

Una de les conseqüències que ha portat la crisi climàtica és el replantejament de la manera en què ens movem. Individualment, però també com a societat, hi ha una convicció cada vegada més compartida de la necessitat de canviar els mitjans de transport que contaminen més per altres maneres de viatjar més sostenibles. La substitució del cotxe particular pel transport públic n’és l’exemple més clar, però el debat incumbeix a altres transports com l’avió. Des de sectors ecologistes, fa dècades que es reclama un ús més restringit dels vols per reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera. Una exigència que s’ha traslladat a l’àmbit polític, on la qüestió, si no s’aborda amb el rigor degut, corre el risc de convertir-se en poc més que una proclama ideològica sense resultats sobre l’objectiu real de descarbonitzar el planeta.

França acaba d’aprovar una llei que, teòricament, prohibeix els vols curts si hi ha una alternativa amb tren de menys de 2,5 hores. A la pràctica, la norma ha resultat ser molt menys ambiciosa del que es va anunciar, per tots els condicionants que en limiten l’aplicació. De manera que s’ha quedat en una llei més simbòlica que efectiva. A Espanya també s’estudiava una mesura semblant, dins del projecte de llei de mobilitat sostenible que ha quedat definitivament aparcat a causa de l’avanç de les eleccions generals. Aquest diari ha volgut analitzar quin seria l’impacte a Espanya en cas d’aplicar-hi la nova normativa francesa, amb resultats igual de magres que al país veí: tan sols cinc rutes aèries, que transporten 3,2 milions de passatgers anuals, s’hi veurien afectades. Bona part d’aquesta explicació rau en el disseny de l’alta velocitat: una xarxa radial amb epicentre a Madrid, que fa que per a molts trajectes que no tenen la capital espanyola com a lloc de destí o d’origen l’opció de l’avió (o del cotxe) és amb freqüència més viable. Superar aquest disseny radial és la principal assignatura pendent si en realitat es vol apostar políticament pel tren com a alternativa a l’avió. I també és necessari avançar més cap a la intermodalitat, que permeti combinar transports diferents (la possibilitat d’anar amb tren a l’aeroport, per exemple).

Prescindir del sector aeri al nostre país no és tan fàcil, perquè les connexions actuals amb freqüència no ofereixen alternatives millors per als viatgers. Però ja que el debat se centra en la contaminació que generen els avions, no és sobrer recordar que el sector aeri representa entre el 2% i el 3% del total de les emissions contaminants a l’atmosfera, i que la major part d’aquestes provenen dels vols internacionals. De manera que, tot i que el més mínim gest compti, no queda gaire clar que una mesura com prohibir els vols curts pugui contribuir de manera decisiva a la reducció d’emissions.

Una altra mirada permet veure un altre aspecte de la llei francesa o d’altres de similars: si bé l’impacte real és baix, és una manera d’abordar la defensa del planeta a l’agenda política, tot i que pequi de cert ‘greenwashing’ (ecoblanqueig). El compromís de la política amb el medi ambient ha d’anar més enllà de l’eslògan i tocar la realitat. I en matèria de transport, probablement és més urgent invertir en infraestructures com els trens de rodalies i els autobusos metropolitans.