L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

L’infinit en les flors violeta de la xicranda

Sobre la publicació de l’obra completa de José Jiménez Lozano

2
Es llegeix en minuts
L’infinit en les flors violeta de la xicranda

Nacho Gallego

Mai vaig fer amistat amb els rellotges. Només en vaig tenir dos de fiables: un Omega amb corretja de cuir, descartat pel meu pare, i un altre, un obsequi molt estimat, que em van birlar d’una estrebada a la plaça Roja sense que ni me n’adonés. De seguida després va arribar l’era dels telèfons mòbils, que va arraconar la necessitat de posseir un cronòmetre. El rellotge de polsera de Tete Montoliu, enorme pianista de jazz, el va heretar la ‘cantaora’ Mayte Martín; recordo aquesta confidència sempre que sento el disc ‘Free boleros’. Et poses a pensar en rellotges, i les imatges s’arraïmen com cues de cireres. De petits, al col·le, solíem pintar-nos un rellotge amb boli, els dretans al canell esquerre.

—¿Quina hora és?

—Les carn i os.

Aquells rellotges infantils marcaven indefectiblement les deu i deu, en un càndid joc que incloïa, no obstant, una primerenca intuïció poètica: el temps gravat sobre la pell en color blau BIC, l’instant fugaç enganxat a la carn amb agulles, com les ales de pols d’una papallona.

La pluja lila

Sembla que vol ploure. Des del balcó veig la branca d’una xicranda, raquítica però xicranda al cap i a la fi, un arbre de les Amèriques que aquests dies aconsegueix l’esplendor de la seva floració blava violàcia. Dura un sospir la pluja de flors liles, amb prou feines des de finals de maig fins a la revetlla de Sant Joan i la irrupció flamejant de l’estiu. ¡Ah, les xicrandes de Lisboa! La bellesa és bellesa perquè revela l’element infinit del que és finit.

Notícies relacionades

Si algú va conèixer bé la connexió íntima entre plenitud i transitorietat va ser l’escriptor avilès José Jiménez Lozano, premi Cervantes 2002, una mirada sàvia, que va saber omplir-se d’afecte per l’existència, per la travessia de l’ésser, malgrat tot: «‘Si has amado la belleza del mundo / desesperadamente, nunca / cederás al polvo y la ceniza. / Desesperadamente, esperas / la glorificación de la carne destruida. / Es un implacable corolario’». Canyella de branca.

Un escriptor a qui admiro m’avisa que la Fundació Jorge Guillén ha iniciat la publicació de les obres completes de Jiménez Lozano, començant pels seus nou diaris, quaderns de tot en dos volums, una escriptura que va estrenar el 1973, als 43 anys. L’última anotació la va fer el 13 de gener del 2020, als 89. Consignava a l’entrada la feliç arribada als seus predis de dues aus, una perdiu, encantada d’exhibir les seves «mitges vermelles», i un altre ocell que semblava portar lents, o potser només eren ulleres (¿seria una mallerenga?), observant del món amb profunda interrogació, un paisatge de què el poeta es va acomiadar tot just 55 dies després.