Sánchez, Feijóo i l’Espanya real

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

04 de juny del 2023. 22:05

0 Comentaris

José Luis Roca

Alberto Núñez-Feijóo va guanyar les eleccions del 23 de maig transformant-les en plebiscitàries i afrontant-les amb un lema tan populista com eficaç: ‘Sánchez o Espanya’. Pedro Sánchez les va perdre caient en la provocació i defensant l’Estat del benestar. En el primer cas, entra en un tuit. En el segon, necessita un fil llarg per argumentar. La sort estava decidida, i s’imposa la idea que ho torna a estar a les portes de les legislatives del 23 de juliol. Com si l’onada populista i retrograda que recorre mig Europa fos imparable. És el que pensen molts espanyols, si fem cas de les paradoxes de l’enquesta que publica avui El Periódico. Mentre un 32,6% dona suport a un govern basat en una aliança de les esquerres, i només el 22,7% recolza un executiu integrat pel Partit Popular i Vox, l’estimació de vot i escons dona majoria, relativa però còmoda, al bloc de dretes. Per treure partit de les poques possibilitats que encara té, el PSOE hauria de capgirar el crit patriòtic encunyat per Isabel Díaz Ayuso: ‘Sánchez o Espanya’, després d’haver demonitzat Sánchez. En altres circumstàncies, el més encertat seria buscar un altre candidat a la presidència, però ni la pressa de la convocatòria ni les enquestes ho aconsellen. Sánchez continua sent un actiu, però no podrà basar la seva campanya en el que ha fet i el que queda per fer. Si no hagués desgranat la seva insistent llista de promeses electorals abans de les municipals podria fer seu el lema que Bill Clinton li va retreure a Georges Bush: «És l’economia, estúpid». Aquest cartutx està gastat. Com ho està també el d’intentar treure partit de la presidència europea. Sánchez es va equivocar quan va caure en la provocació del plebiscit, el 28M, perquè va aixafar els plans de molts alcaldes i líders autonòmics socialistes que podien exhibir balanços de gestió guanyadors. Ara, davant el 23J, no té cap més remei. Per molt que Feijóo moderi el seu missatge, com va fer davant els empresaris catalans, la batalla electoral seguirà centrada en l’amenaça que suposa Sánchez per a Espanya, segons la dreta política i mediàtica. Per a la unitat d’Espanya, pels seus acords amb Bildu i Esquerra Republicana, i per a la cohesió de la societat espanyola pel seu suport a polèmiques propostes de les ministres de Podem. Vulgui o no, Sánchez haurà d’afrontar dues batalles allunyades de l’economia i l’atur: la patriòtica i la cultural. La primera ja ha començat, agafant distància de Bildu a Euskadi i Navarra. La segona suposa reconèixer el seu error quan va cessar Carmen Calvo de la vicepresidència i es va posar del costat del feminisme de confrontació. Tal com està plantejat el desafiament del 23J, no li queda cap més remei que desconstruir el lema de Feijóo. Parlar del que la dreta ha col·locat en l’agenda electoral. Recuperar la vella idea segons la qual el PSOE és el partit que més s’assembla a l’Espanya real. Explicar que el país que defensen ell i Yolanda Díaz és plural, i no té res a veure amb l’Espanya mitificada d’Ayuso o les fantasies de Santiago Abascal. Un país que no està per la marxa enrere, però que tampoc està per sotracs culturals que no casen amb la inseguretat que tenalla les societats europees.