La jugada mestra de Trias

En un cas inèdit en la nostra democràcia, el partit teòricament guanyador ha sigut un fantasma amagat sota del llit que permetia quadrar el cercle de conservar els espais electorals sense patir desgast. El cert és que ocultar les sigles ha sigut, aquesta sí, una jugada mestra de Xavier Trias, un vell llop de la política que sempre ha confiat en el seu afilat instint. I aquesta vegada el nas li deia que no hi havia res més perillós per als seus interessos que les aventures rupturistes de Waterloo.

Trias ha aconseguit transitar per la campanya sense apel·lar ni una sola vegada a la independència i, per descomptat, sense pronunciar mai la paraula «confrontació», el vocable fetitxe amb què Junts ha construït el seu relat aquests últims anys. El dia del bateig de la seva candidatura, no per casualitat, va tenir a primera fila Jordi Pujol i Artur Mas, el pare i el fill d’aquell artefacte guanyador d’eleccions que es deia Convergència. La complexa i intel·ligent alquímia electoral de Trias ha acabat aconseguint el que era més difícil: que, sense perdre un vot independendista, un cert elector espanyolista li donés el vot per exercir l’‘anticolauisme’.

Votants de Ciutadans

Els seus espectaculars resultats als col·legis de la zona altíssima de Barcelona, on en algunes taules es va acostar al 50% dels vots, s’expliquen no només per la seva mossegada a ERC, sinó també per haver seduït un bon nombre de votants de Ciutadans: per això és fins i tot grotesc que, en el recompte total de les municipals, els vots de Trias a Barcelona es continuïn sumant als de Junts x Catalunya, com si fossin el mateix. La victòria de Trias ha servit per deixar en evidència que Junts és un partit fort no quan apel·la a l’unilateralisme, sinó quan es mostra de dretes desacomplexadament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al ‘Barcelonejant’ d’aquest diari, Joan Vehils explicava diumenge passat com el rei, en un acte del Cercle d’Economia, va felicitar Trias per la seva victòria electoral en el transcurs d’una conversa amable. ¿S’imaginen quin tuit incendiari hauria escrit Puigdemont si qualsevol altre alcaldable independentista hagués guanyat les eleccions parlant només de motos i carrers bruts, dissimulant qualsevol rupturisme i conversant amablement amb el Rei?

I és que Xavier Trias s’ha convertit en una fascinant paradoxa: ha guanyat les eleccions amb els gestos, les paraules i el programa del qual fa anys que fuig el seu pretès però amagat partit. O el que és més interessant: ha ensenyat al seu partit que el camí cap al poder és exactament el contrari del que han caminat l’última dècada.