Cabal de promeses sense complir

Intriga saber què prometrà Pedro Sánchez de cara al 23-J, sobretot després de les megapromeses que precediren el vot del 28 de maig. És el taló d'Aquil·les dels polítics que aspiren al títol de líder transformacional. En realitat, les grans promeses són la lluentor fugissera de cada elecció i seria molt saludable fixar procediments a fi que, en primer lloc, es facin sempre amb la deguda quantificació pressupostària i, en segon lloc, perquè el seu incompliment flagrant pugui ser sancionat. És una altra manera d'incentivar el pluralisme competitiu i retre comptes. En cas contrari, hi haurà més ciutadans que, encara que s’estimin més sentir-se il·lusionats per les promeses incomplibles, acabaran sent els qui menys confien en la democràcia.

La pèrdua de confiança en la política no s’acaba prometent el que sigui sinó amb rigor, encara que hi hagi votants que volen ser enganyats. Tenim una credulitat democràtica que no és exclusiva de la ignorància. Prometre solidaritat, empatia, màxima igualtat, un pis per a cadascú o la salvació de l'ànima corresponen a una vella política que també practiquen les noves demagògies.

Les 'martingales' de l’antic caciquisme avui es reinventen als tuits que propugnen drets més aviat irreals. Des de prometre piscines sense pensar que s’han d’omplir d'aigua a presentar-se com a salvadors del planeta Terra, el catàleg de promeses incomplibles ha arribat ara a l‘emocionalisme com a placebo de la fatiga democràtica. Demanar a l'Estat de benestar que ho curi tot ens absté d’exigir-li que funcioni amb racionalitat. Hi ha qui juga a l'amagatall amb el prestigi de les institucions. Ja va dir Maquiavel que qui enganya sempre trobarà algú que es deixi enganyar.

Casa, ràdio, cotxe 

A l'esplèndida novel·la 'Todos los hombres del rey', Robert Penn Warren presenta un turbulent demagog nord-americà, inspirat en la personalitat de Huey Long. Totpoderós a Luisiana, Long prometia a tots una casa, ràdio, cotxe i un xec de dos mil dòlars. També va proposar un impost als més rics. Va guanyar sempre les eleccions. Vet aquí l’aparador vistós dels líders populistes, abarrotat de promeses incomplertes, a compte d'uns diners públics que no són enlloc.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Des d'abans de l'evaporació política del sentit comú, les promeses impossibles ja erosionaven la credibilitat d'una democràcia. Es comença per prometre alguna cosa que fins i tot el votant més fidel sap que és incomplible i s'acaba amb el 'ritornello' que tots els polítics són iguals. Tal vegada qualsevol dia comparegui un partit polític amb un programa electoral que expliqui de quina manera són factibles les seves promeses, a quin cost, amb càrrec en quina partida o, si de cas, si fan necessària una major càrrega fiscal.

Retorna de tant en tant la proposta del 'programa-contracte', que sotmetés el control del compliment a la fiscalització –per exemple– en mans d’una autoritat independent. Amb promeses creïbles, la democràcia, imperfecta per naturalesa, pot ajustar les expectatives a la realitat, delimitar la demagògia i afinar la fiscalització dels poders i institucions. En cas contrari, creix la massa abstencionista, proliferen els extrems. És camp obert per a la superstició política. Si anem així, ressuscitarem tabús i començarem a apedregar bocs.