Ucraïna, l’escalada que no cessa

La barbaritat de la guerra en la seva màxima expressió suma un nou capítol amb l’explosió registrada a la presa de Nova Kakhovka, ocupada per Rússia al principi de la invasió d’Ucraïna. L’explosió a la sala de màquines de la central hidroelèctrica ha causat danys irreparables a la infraestructura, amenaça d’inundar una àmplia zona on viuen unes 16.000 persones i pot afectar el subministrament d’aigua a la península de Crimea, que beu la que procedeix del riu Dniéper, i a la central nuclear de Zaporíjia, que la necessita per al seu circuit de refrigeració. Tot i que els enemics han intercanviat les acusacions de rigor sobre la responsabilitat de l’explosió, són tres les dades que s’han de tenir en compte: l’Exèrcit rus va minar la instal·lació després d’ocupar-la, la inundació en curs dificulta la contraofensiva ucraïnesa –tot indica que ha començat– i, en conseqüència, és poc probable que una operació de comandos ucraïnesos estigui darrere del desastre.

La primera conseqüència d’un episodi com el de Nova Kakhovka és l’allunyament de qualsevol perspectiva raonable d’alto el foc. No només perquè en la guerra del pèndol dels últims mesos cap de les dues parts se sent en una posició de força per acceptar una negociació, sinó perquè les gestions a la llum del dia –la mediació vaticana– i les no publicitades que hi pugui haver es desinflen sense remei. Si, com s’ocupa de difondre Kíiv, el seu exèrcit recupera posicions a Bakhmut, és impensable que es doblegui a algun tipus d’avinença a mitjà termini. Si Rússia resisteix la contraofensiva ucraïnesa, és així mateix impensable que admeti la intromissió de tercers per aturar la guerra.

A aquest escaquer maleït cal afegir-hi la reunió que la Comunitat Política Europea va celebrar la setmana passada a Moldàvia, encaminada a remarcar el suport a Ucraïna d’Europa més enllà dels límits de la UE, i a ressaltar l’aïllament de Rússia. Un aïllament relatiu, perquè Vladímir Putin va sortir reforçat la setmana passada de la cimera dels BRICS, on es va posar de manifest la determinació del Brasil, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica d’allunyar-se de l’estratègia occidental, dissenyada per l’OTAN, de suport material a Ucraïna, setge a Rússia i sancions econòmiques. Un moviment que debilita la posició dels que a Europa, amb més o menys convicció, van creure que el pla de 12 punts exposat per la Xina el 24 de febrer podia ser un punt de partida per desencallar la crisi.

Res indica que el procés d’escalada hagi d’aturar-se a curt termini. La multiplicació d’accions ucraïneses a la regió de Bélgorod, a Rússia, d’origen incert i intensitat suficient per alarmar les autoritats, l’entrada en acció dels tancs Leopard, la futura incorporació a la batalla dels F-16 i la multiplicació d’atacs russos contra enclavaments sense cap valor estratègic delimiten el pitjor dels escenaris possibles. Segueix vigent i augmentat el risc d’un agreujament, fins i tot abans que al juliol se celebri la cimera de l’OTAN a Vílnius, si guanya terreny en el si de l’Aliança l’opinió dels que creuen que cal donar a Ucraïna «garanties de seguretat vinculants» per impedir a Rússia que canti victòria, un plantejament que desborda totes les previsions.