Ripoll, les ideologies i els problemes

Per als simplistes i per als simplificadors, això de Ripoll no és notícia perquè han considerat tot l’independentisme com un mer exercici de supremacisme. La realitat és més complexa. De la mateixa manera que els seus contraris solucionen el debat titllant tota la política espanyola d’hereva d’una dictadura espanyolista. Els ciutadans viuen, senten i pateixen els problemes sense la càrrega ideològica de tots els polítics i de molts periodistes. Això no vol dir que les ideologies hagin mort. Simplement, vol dir que no tothom ni en totes les circumstàncies interposa les ulleres de la ideologia a la seva mirada sobre la realitat que viu. Com ha escrit Najat El Hachmi, la por de la islamofòbia ha generat en el ‘mainstream’ català una certa tebiesa cap al radicalisme islàmic que ha semblat comptar amb massa anuència davant els ulls dels que el pateixen cada dia. A Junts, per exemple, de l’atemptat de Barcelona, només li va interessar la presumpta connexió de l’imam de Ripoll amb el CNI sense posar cap accent en tots els filtres, de l’ajuntament i de la Generalitat que ells governaven, que havien permès que aquells nanos acabessin fent explotar la furgoneta a la Rambla. Junt amb la inflació, l’extrema dreta, també la de matriu catalana, creix gràcies a la falta d’autocrítica dels partits del sistema quan alguna cosa surt malament.