Kathleen Folbigg: la Medea australiana que resulta que era innocent

Amb aquest seu afany per culpabilitzar les dones en general, el 1989 (just quan Kathleen Folbigg perdia el seu primer fill, Caleb) va anar un pas més enllà i va escriure un llibre –'ABC of child abuse'– en el qual establia una màxima que va passar a ser dogma de fe en l’entorn jurídic anglosaxó. Es va conèixer com la 'llei de Meadow', una barreja d’acudit de barra de bar, pretesa saviesa genètica i manca absoluta de rigor. Diu així: "Una mort sobtada és una tragèdia; dues són sospitoses, i tres són un assassinat, fins que es demostri el contrari".

El 1999 (just quan Kathleen Folbigg perdia el seu quart fill, Laura), el doctor Meadow assegurava que "la mort sobtada dels nadons s’ha fet servir moltes vegades com un diagnòstic patològic per evitar veritats incòmodes". Tot aquest còctel, barrejat amb el que 'The Guardian' ha qualificat com a "estereotips misògins", va servir perquè el tribunal condemnés Folbigg, considerada des d’aleshores com "la pitjor assassina en sèrie d’Austràlia". Segons el fiscal d’aleshores, "mai, en la història de la medicina, no hi ha hagut un cas com aquest".

Un cas en què morien Caleb (de 19 dies, amb problemes respiratoris), Patrick (de 8 mesos, amb epilèpsia), Sarah (de 10 mesos) i Laura (de 18 mesos), ambdues amb la mutació d’un gen que afectava el cor. Tot això, totes aquestes malalties genètiques i hereditàries, no ho sabien o no ho van voler saber o no ho van tenir en compte, perquè, com va dir Meadow, que les morts fossin naturals era "una probabilitat entre 73 milions".

Aquesta és una història molt trista, molt cruel, que en el seu moment va desfermar la part més obscura de l’ésser humà, i que ara la ciència i la casualitat han aclarit, després que Kathleen hagi passat vint anys en presons de màxima seguretat. "Sempre he pensat i pensaré en els meus fills i ploro per ells; els he trobat a faltar i els he estimat molt", ha dit d'aquest calvari a casa seva, amb un posat tranquil i un capteniment discret, mentre col·locava un ram de flors en un gerro i acaronava un gos.

Dues trucades

Parlem de ciència i casualitat. I de dues trucades telefòniques. La primera, d’un advocat que abans havia estat científic i que havia estudiat immunologia amb una eminent investigadora. David Wallace es va interessar pel cas i va parlar amb la seva exprofessora, Carla García de Vinuesa. No ho veia clar. Aquí va començar la recerca que ha confirmat que tots els nadons van morir per causes alienes a la voluntat de la mare. La segona, poc després de saber que havia estat indultada, de Kathleen a García de Vinuesa. Tres de la matinada a Anglaterra. Des d’Austràlia, la mare innocent diu a la doctora que el seu desig més intens és "canviar l’epitafi dels meus fills i dir que no van ser assassinats".

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Ella ho sabia, però els jutges, els experts, els periodistes, l’opinió pública, van opinar el contrari. Quan va ser condemnada, 'The Age' de Melbourne va publicar una crònica que titulava així: ‘Kill them softly’ ('Mata’ls suaument', com a la cançó). I relacionava la tragèdia amb la càrrega genètica del pare (que, aquest sí, havia apunyalat la mare de Kathleen quan ella tenia 18 mesos), les privacions d’una infantesa sòrdida i un afany d’emular Medea, "la dona que assassina els seus fills i fa tremolar els fonaments de la civilització". I també van dir (un digital, 'News.com.au') que era manipuladora i mentidera i que mai no seria vista com la "santa cruelment injuriada, com defensen els seus partidaris", sinó com un monstre sense ànima.

Aquesta és la història trista d’una nena que va créixer en orfenats i cases d’acollida, que es va casar joveneta i que va escriure: "Em sento com la pitjor mare del món". La van condemnar pels crits ofegats i sords que escrivia en un diari, com un intent desesperat de fugir del drama. "Les paraules d’una mare afligida", ha declarat el comissionat que ha revisat la sentència i que ha demostrat el contrari del que pretenia el doctor Meadow.