Queda vostè cancel·lat

A l’escriptor Bret Easton Ellis se l’estima o se l’odia. O, segons ell, se’l ‘cancel·la’, un terme més que curiós que les enciclopèdies modernes i les hemeroteques defineixen com l’arrumbament social, financer, digital, professional, fins i tot moral, sobre «aquelles persones o organitzacions que es consideren inadmissibles, això com a conseqüència de determinats comentaris o accions, independentment de la seva veracitat o falsedat». En resum, el que feien Stalin o Hitler amb les fotos on apareixien els seus enemics o les masses enfurismades amb la crema de bruixes a partir del segle XVI: intentar esborrar-los de la Història.

L’autor, entre d’altres, de ‘Menys que zero’, ‘American Psycho’ i l’acabada de publicar a Espanya ‘Los destrozos’, exerceix del seu propi personatge com pocs escriptors saben fer-ho. Provocador i cínic, Easton Ellis supleix la mandra que li produeix l’ofici d’escriure amb la seva condició (amb permís de Douglas Coupland) de pendó intel·lectual –en la seva accepció d’estendard i en l’altra també– dels nascuts entre el 65 i el 81, ja saben, la generació X que precedeix els mil·lennistes. Si Galdós només hagués escrit nou novel·les en 38 anys, no seria Galdós.

Potser per nostàlgia, jo em compto entre els que estimen Ellis, tot i que ‘Menys que zero’, escrita el 1985, amb prou feines se sosté el 2023. ‘American Psycho’ a part, ‘Les lleis de l’atracció’ i ‘Los confidentes’ són molt millors que aquell fenomen editorial que l’escriptor de Los Angeles va publicar amb 21 anys i que reflectia la vida dels nens rics de la ciutat americana, la màxima preocupació dels quals era fer més diners que els seus pares (i més ràpidament) i fer petar els dits per trucar a un camell.

Ellis és una màquina de fer titulars, i en la seva recent visita a Espanya n’ha deixat uns quants d’aquests pels quals, diu, han intentat ‘cancel·lar-lo’ als Estats Units: «Els homes són homes i les dones són dones. Jo vull un tio de veritat, un tros de tio» [magnífica l’entrevista d’Elena Hevia a EL PERIÓDICO]; «Odio les dones..., pretenia ser graciós», «Prefereixo, de lluny, haver viscut el 1981 a l’armari que ser un adolescent avui»; «Avui els escriptors es renten el cervell solets i no escriuen res que no sigui correcte». Són sentències per les quals s’ha sentit incòmoda una part de l’esquerra exquisida, on, d’altra banda, té el novel·lista la seva principal veta de lectors a Espanya, malgrat tractar-se d’un autor que no ha dubtat a mostrar-se ‘comprensiu’ amb Donald Trump.

Sense acord

La visita de Bret Easton Ellis ha sigut aquests dies l’excusa a les xarxes socials per a un interessant debat –tot i que petit, admetem-ho– sobre si hi ha realment a Espanya una cultura de la cancel·lació. La irrupció dels ‘trolls’, que és a qui realment s’hauria de cancel·lar, va desviar la conversa fins a condominis menys amistosos. Mentre va transcórrer pels cursos del raonament, l’intercanvi de posicions va resultar enriquidor. El cas és que no hi ha acord sobre això. En un sondeig d’urgència entre companys van sortir noms com el de Willy Toledo i Anna Allen (l’actriu que es va inventar que havia estat als Oscars i que havia aparegut en sèries americanes), però el primer no ha deixat de treballar i la segona va tirant amb produccions nacionals i algun ‘reality’.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A Espanya som més de la derogació que de la cancel·lació (i aquí és on ve el gir de guió). Feijóo ja ha anunciat que si és president vol derogar la llei trans i eliminar ministeris com el d’Igualtat (Bret Easton Ellis no hi estaria d’acord). Sent preocupant, és una proposta i el líder popular té tot el dret a anunciar-la. L’inquietant és el que es cou sota d’alguns debats. Hi ha sectors de la política i de la comunicació –a dreta i a esquerra– que més que derogar estan en la línia de cancel·lar. Directament. Crida molt l’atenció presentar Pedro Sánchez com un sociòpata psicològicament inestable.

A les novel·les de Bret Easton Ellis, els ‘cancel·ladors’ més importants són personatges extrems, abjectes. «Doncs el cert és que el món és millor quan han desaparegut algunes persones. Les nostres vides no estan interrelacionades. Aquesta teoria és una mentida. Hi ha persones que la veritat és que no haurien de ser aquí». La frase és de Patrick Bateman, el protagonista d’‘American Psycho’. Jo no el voldria com a company de viatge.