La salut és cosa d’homes

Notícies relacionades

Només el 17% d’homes van al metge al primer símptoma: tabús i clixés frenen la detecció de malalties

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Només permet que li posi crema hidratant als colzes, quan la pell, resseca, se li esquerda i sagna. Com tants altres homes, menja poques amanides, és reticent als protectors solars i no plora, gairebé ni sap què sent. Però treballa moltes hores: és el seu deure, creu. Els van educar en un concepte de masculinitat molt dur, en què no podien atendre ni els seus cossos ni les seves ànimes. ¿Cuidar-se? Tradicionalment són les dones les que cuiden i es cuiden. Per canviar, han de transitar per un camí desconegut, que creuen inconscientment que qüestiona la seva masculinitat, la seva capacitat de risc i la seva valentia. És la meva dona la que m’ha portat aquí, doctor, s’excusen, incòmodes. Jo no ho volia. El que no volen és semblar feble, perdre el control o sentir un mal diagnòstic. La por, la vergonya, una certa ignorància i la falta d’impuls els té atrapats des de l’adolescència fins al final de la seva etapa adulta. Per no parlar de la dificultat de combinar horaris de treball i metges. ¿Prevenció? Poca o nul·la. Però, quan arriben a grans i el pes de les xacres els empetiteix, cedeixen. 

Els homes són més reticents a visitar el metge. Tenen una menor esperança de vida, estan més ansiosos i se suïciden més. Majoritàriament, elles han integrat que han d’anar al ginecòleg cada any, però ells no assumeixen que s’han de revisar la pròstata. Per no parlar del psicòleg. ¡Encara és més difícil que ells demanin ajuda! Però si els homes, perquè el Govern els ho ha demanat, entenen que és el seu deure i s’han vacunat sense queixar-se durant la pandèmia, suggereixo una campanya específica perquè ells vagin al metge, com ‘Movember’ a Austràlia i la ‘Men’s Health Week’ a Irlanda. Cal donar-los una empenta. És un tema de salut pública.