Joan Laporta: Messi i el càntir

Més enllà d’anècdotes, impressions i matisos, el que li sol passar a qui viu i treballa a Catalunya és que, també a casa, es mou per freqüents mostres d’afecte i deliri. El ‘sí però no’ és una constant que brandim amb la raó i l’emoció en fluid combat. En definitiva, balancegem «entre el seny i la rauxa». Amb preposició inclosa. El barcelonisme futbolístic és la seva màxima expressió.  

Joan Laporta Estruch (Barcelona, 29 de juny de 1962) coneix bé aquesta expressivitat sentimental que regna entre bona part dels socis del club que presideix. Hi juga, la penja en una pancarta, la modela segons conveniència i adapta el seu relat al que entén que els seus seguidors esperen. Penja constants pilotes a l’olla fins i tot sabent la falta de rematador, perquè entén que el temps li permetrà corregir i acabar ell mateix la jugada. Que s’escapolirà dels contraris provocant-los amb les seves arts entabanadores i arribarà on intueix tot i que no n’estigui convençut. Però dissimula. Per això, en aquesta nova etapa com a president del Barça només confia en els íntims que l’eleven i aplaudeixen les seves iniciatives. Accentua així la seva imatge de seguretat en si mateix per dissimular el constant moviment de gobelets que amaguen la boleta de la seva fragilitat.

«Vaig parlar molt amb Xavi i molt poquet amb Laporta», ha confessat Messi després de decidir no tornar al club de la seva vida. Això no va impedir que el president atiés permanentment les esperances d’un retorn que sabia impossible, tant per raons econòmiques com per ferides emocionals. Mai s’ha tractat de diners, ha assegurat el jugador, que no perdona la seva marxa furtiva, la falta de sinceritat ni l’‘asado’ pendent que ho havia de resoldre tot i mai va arribar. Va prendre la decisió de saltar de París a Miami sense escales perquè no estava segur que no el tornarien a enganyar. I va evitar ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. La de Laporta. 

Notícies relacionades

Messi: la desolació de la quimera

La futura llar de Messi: ¿què és l’Inter de Miami?

Ja es veurà si en aquesta ocasió el soci l’hi tindrà en compte, al president. El càntir està anant massa a la font i es pot trencar. Apostar-ho tot a la grandesa futura del ciment i l’esperança llunyana d’un gran equip ajustat a un club en alarmants números vermells corre el risc de la desesperació davant tan llarga espera. Observar com els jugadors emblemàtics van fent les maletes i corejar alhora amb nostàlgia el nom de l’argentí, malgrat el títol de Lliga, és un símptoma. L’ombra de Negreira allargant-se judicialment tampoc tranquil·litza. El desplaçament que ve a l’esquiu Estadi Olímpic, on sempre s’ha sabut que no hi cabran tots però tot i així es va voler apujar preus sense garantir cadira, pesarà en les fredes nits d’hivern. La seva correcció d’urgència resolta com un error de càlcul va ser roda de molí. Els comptes no surten i el deute es dispara. 

Però aquell nen de nom Lionel, que es va fer català a la Masia, s’enyora. I vol tornar a viure a Barcelona. I aportar una mica més al club quan Jan ja no hi sigui. Probablement.