Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Kafka i la poesia
Un amic escriptor em convida a fer una lectura de poesia en una ciutat d’Espanya (no diré el nom per no ofendre) i de l’ajuntament d’aquesta ciutat, que és el que finança l’activitat, m’arriba un llarg correu amb què presumptament m’orienten pel llarg camí burocràtic que he de transitar per percebre els honoraris previstos per a la meva lectura poètica. Ometo transcriure aquest correu perquè ocuparia tot l’espai d’aquesta columna, però sí que diré que el camí burocràtic que se’m proposa (en un llenguatge entre funcionarial i tecnològic d’impossible comprensió per a una intel·ligència mitjana com la meva) és l’equivalent al d’algú que sol·licita la nacionalitat nord-americana: tres documents a emplenar i firmar i cadascun d’obligatori enviament a l’ajuntament emissor per diferents conductes: mitjançant correu electrònic a la Seu Electrònica de l’Ajuntament en qüestió («ha de tenir el certificat electrònic instal·lat a l’ordinador») o al Registre General Electrònic (AGE) «en el cas que la Seu Electrònica de l’Ajuntament no funcioni» (sic), entregant la factura impresa amb firma original i bolígraf blau (sic també) al Registre General de l’Ajuntament o «en algun dels registres d’Espanya que envien documentació a totes les administracions (Subdelegació de Govern, Ajuntaments, oficines d’INEM...)», en què naturalment cal demanar cita prèvia per internet (aquest afegit és meu), o, en fi, a través de Correus «adjuntant l’imprès que li envio emplenat i firmat amb bolígraf blau i en sobre obert perquè el segellin i certifiquin»... En aquest punt del correu, com comprendreu, jo ja he oblidat que soc un poeta i que el que em va encarregar el meu amic és que anés a llegir poesia a la ciutat d’aquests funcionaris tan primmirats com moderns.
Aprofitant que el meu amic va venir a Madrid a firmar els seus llibres a la Fira i, ja que l’enviament per correu electrònic dels documents firmats i escanejats a la funcionària que m’orientava a la selva administrativa del seu ajuntament va resultar fallit per tal com aquesta possibilitat no es contemplava per negativa expressa «de Contractació», li’n vaig donar una còpia perquè l’entregués en persona, cosa que va fer a la seva tornada amb igual resultat que el del meu correu electrònic perquè, per una casual coincidència, Contractació acabava de decidir que tampoc entregar la documentació física a l’ajuntament era possible ja, havent obligatòriament de fer-se «a partir d’ara de manera telemàtica contenint firma digital i a la Seu Electrònica de l’Ajuntament» (les paraules en negreta són de la funcionària, no meves, tot i que perfectament ho podrien ser).
Coincideix tot això amb una altra sèrie de correus que des de fa dos mesos rebo del Ministeri de Cultura i Esport en què em demanen tota mena de precisions i documents per abonar-me la quantitat corresponent a la meva participació en un programa impulsat per aquest ens perquè estudiants dels instituts coneguin els escriptors (cap xifra astronòmica, no es pensin), així que entendran que aquests dies tingui somnis gens poètics, tants i tan persistents que he decidit renunciar a llegir poesia si no és gratuïtament i sense acollir-me a aquests avantatges infinits que la tecnologia pel que sembla ens brinda, però que, en el meu cas, sens dubte per la meva obtusitat, m’acabaran portant a imitar un altre amic que, arran de la negativa del cambrer d’un bar a dir-li de viva veu el que des de la pandèmia ens obliguen a llegir als codis QR que han substituït les cartes en bars i restaurants (¿tant costa una de real?), va pensar a agenollar-se a terra i, abraçat a la cama del cambrer, seguir-lo per tot el bar suplicant auxili al crit de: «¡Perdona’m, soc un ésser primitiu!».
