Els jocs de l’aire

És clar que aquests jocs de l’aire no són un simple exercici: es tracta de mostrar al món, i sobretot a Vladímir Putin, la capacitat dels aliats quan es posen d’acord.

Aquest és, precisament, el punt crític des que Rússia va decidir envair Ucraïna el febrer del 2022: el sentiment d’unitat i de propòsit que ha injectat en els membres d’una organització que, fins aleshores, semblava apagar-se. Així es va escenificar fa un any en la cimera de Madrid, en què es va aprovar el Nou Concepte Estratègic de l’Organització. Així es manté avui. Una unitat reforçada pel fet que hi hagi més països que volen afegir-s’hi (amb Suècia i Ucraïna al capdavant de la llista) i pels compromisos dels països a invertir més en defensa i seguretat i contribuir més, per tant, a les capacitats conjuntes. Tot i que aquest objectiu està sent una mica més complicat d’aconseguir.

En realitat, no deixa d’haver-hi un punt d’esquizofrènia en el debat sobre la defensa d’Europa. D’una banda, la guerra ha posat de manifest la necessitat de fer atenció a unes qüestions que durant dècades han estat molt allunyades de les prioritats de les societats europees. D’aquí neix el concepte d’autonomia estratègica, que, ben entès, hauria de guiar el desenvolupament de la Unió Europea: assumir les responsabilitats i la càrrega que correspon als països europeus en qüestions com la defensa, reduir vulnerabilitats en general i reforçar la cooperació i la complementarietat on sigui possible, començant pel seu soci principal, els Estats Units.

Però la guerra no ha fet sinó augmentar l’enorme dependència que els aliats europeus continuen tenint dels EUA per a la seva defensa. Només un exemple: de les 250 aeronaus que prendran part en les maniobres en cel alemany, 100 seran nord-americanes. S’hi afegeix que, davant la poca capacitat de la indústria europea per seguir el ritme que l’esforç bèl·lic ha marcat, els europeus han tornat a posar el seu focus, i els seus diners, en la indústria nord-americana... 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta esquizofrènia és, si és possible, més aguda a Alemanya, que ha vist com el seu tradicional pacifismede les últimes dècades, ben ancorat en motius històrics evidents, s’ha trastocat de la nit al dia. Exercir d’amfitrió de l’Air Defender 23, amb tot el que implica quant a organització i lideratge n’és una bona mostra.

De moment, una de les principals preocupacions per a l’opinió pública alemanya i europea és com afectaran les maniobres a l’espai aeri i els vols sobre el continent aquests pròxims dies. De les emissions que generaran, ni en parlem.