Sumar Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Salvatge Yolanda
Sabíem que la política és cruel i despietada, i que les diferències internes en els partits són les més sagnants, i es dirimeixen sovint amb el primitivisme d’una baralla a ganivetades en ple carrer. Però poques venjances tan bestials es recorden com la perpetrada per Yolanda Díaz a Sumar amb Irene Montero i Pablo Echenique, decapitats salvatgement en una cacera ‘ad hominem’ a contrarellotge, en la qual ja sense caretes descobrim que la tan esbombada unitat de l’esquerra era en realitat un eufemisme per executar una ‘vendetta’ pública sense cap escrúpol. Efectivament, calia acabar en primer lloc amb Echenique, la veu de Podem, arquitecte de bona part de les mesures i els impostos contra els més poderosos: amb la seva caiguda, la coalició que diu sumar ha restat del seu capital l’única cara visible que tenien els minusvàlids i discapacitats d’aquest país, i els ha deixat tirats. Però no ens enganyem, Echenique era només l’avantsala prèvia a la peça més cobejada, la injuriada i perseguida Irene Montero, que en aquest salvatge oest de l’esquerra feia temps que duia penjat el cartell de ‘Wanted’ i calia sacrificar a la plaça pública com un ritual medieval per ser una ministra valenta, popular i contestatària, i en conseqüència perillosa.
Entretots
Amb l’excusa dels errors de llei del ‘només sí és sí’, s’han tapat deliberadament els seus avenços històrics amb la llei trans i LGTBI, pels quals ha sigut linxada, i la seva resistència a blanquejar l’extrema dreta en les seves intervencions al Congrés. Curiosament, amb la seva defenestració, Yolanda Díaz ha fet el joc als barons del PSOE, a l’ala carpetovetònica del Govern i a tota la dreta extrema i mediàtica que somiava carregar-se Irene Montero des del primer dia de la legislatura: ni Margarita Robles, ni Vox ni Ana Rosa Quintana haurien pogut imaginar que seria justament una pretesa camarada la que els entregaria el cap que més somiaven. Perquè tampoc fa falta ser Sherlock Holmes per descobrir que el destinatari últim de tota aquesta salvatge munteria ha sigut Pablo Iglesias, ànima i símbol de l’únic moviment que ha intentat posar en qüestió el règim del 78. La idea dels botxins ha sigut molt transparent i senzilla de desxifrar: si cau Irene Montero, cau Pablo Iglesias, i si cau Iglesias, cau definitivament el 15-M, i l’únic que discutia de veritat el relat únic de la transició feliç. I és que la violència política desencadenada contra l’últim bastió de Podem persegueix en realitat substituir l’esquerra dura de Pablo Iglesias per una esquerra tova i que no incomodi més el poder. Una nova i educada esquerra, aquesta vegada, sí, homologada pel sistema, que segueixi el full de ruta que ja va ensenyar Yolanda Díaz en el Govern, que es va posar de perfil amb l’enviament d’armes a Ucraïna, va callar amb les humiliants concessions al Marroc que buscaven desviar la incòmoda immigració i, encara sent vicepresidenta, no va trobar mai una sola paraula, un sol gest, per defensar la seva ministra Irene Montero de l’assetjament inhumà a què va ser sotmesa. Una prova que Yolanda Díaz vol acontentar un cert ‘establishment’ és que, després de l’execució sumària, ha sigut incapaç d’escriure un trist tuit d’agraïment a Irene Montero o Pablo Echenique per immolar-se per la causa, no fos cas que s’incomodés alguna corbata. Aquesta Yolanda que tants elogis rep per ser educada i pactista s’ha comportat amb els seus companys i companyes immolats com una autèntica canalla. El somriure de Yolanda Díaz: forta amb els febles, feble amb els forts.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
