El SOS del cine independent

Però existeix una altra realitat. Una que té poc a veure amb els superèxits tan habituals en aquestes dates. El denominat cine independent, més artístic i amb menys vocació comercial, es troba en una situació complicada, ja que aquesta aparent reactivació del sector no l’ha afectat gaire. Al contrari. A excepció d’un grapat d’exemples, el cine ‘indie’ sembla haver perdut la seva força a la taquilla.

Molts asseguren que això és el resultat de la pèrdua d’un tipus d’espectador que no ha tornat a les sales després de la pandèmia. La generalització del consum de cine en ‘streaming’ ha fet que certes demografies disfrutin d’aquest nou tipus d’entreteniment a la llar, a la qual s’han acomodat. Que aquestes cintes recaptin ara bastant menys del que aconseguien esgarrapar fa uns anys està provocant una reducció de les expectatives que s’hi tenen posades. ¿El resultat? La dificultat d’aconseguir assegurar la seva presència a la cartellera de determinats circuits i les poques probabilitats que es mantingui a la cartellera més enllà de dos o tres setmanes. És el peix que es menja la cua: un públic poc receptiu, l’escepticisme d’alguns circuits d’exhibició i els desmesurats costos que comporta una bona campanya de màrqueting fan que molts distribuïdors hagin perdut l’esperança d’aconseguir una bona difusió de l’obra, fins i tot de títols que aconsegueixen fer-se un lloc en festivals de primer nivell.

Nous públics

Aquesta és la crua realitat: els èxits que estan collint els blockbusters estan sent, en gran manera, a costa dels projectes més petits i independents.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Que hi hagi lloc per a un altre tipus de cine a sales comercials no és una cosa que pugui passar de la nit al dia, però urgeix un pla que permeti prendre consciència de les conseqüències devastadores d’obstaculitzar l’accés del cine ‘indie’ a l’experiència cinematogràfica. Martin Scorsese ha sigut l’últim a fer un al·legat al seu favor. El cèlebre director declarava públicament que li agradaria que la indústria trobés una solució perquè aquest tipus de cine tornés a les multisales. La proclama de Scorsese arriba amb la seva pròxima pel·lícula (‘Killers of the flower moon’, amb Leonardo di Caprio de protagonista) a pocs mesos de la seva estrena. Però, més enllà del seu interès personal perquè la seva pel·lícula sigui un èxit, assegurava que del suport dels cines depèn la supervivència d’aquests projectes, que cada vegada topen amb més dificultats per aconseguir finançament. Si la indústria no inverteix temps i recursos per generar nous públics, el futur serà desolador. «L’interessant és brindar l’oportunitat que els joves puguin veure aquestes pel·lícules al cine, que puguin disfrutar de l’experiència de les sales de nou, amb els seus amics». La clau està en la capacitat de la pantalla de cine d’oferir «una experiència més immersiva emocionalment que la que puguin aconseguir a casa», envoltats d’enemics de l’atenció. Aconseguir aquest impacte ara serà el germen de la curiositat futura.

A Martin Scorsese no li falta raó. No es tracta únicament de recuperar els espectadors perduts, sinó també de crear-los de zero. Els fans del cine ‘indie’ no es generaran per ciència infusa, especialment si aquest tipus de pel·lícules no es programen. Posar en relleu l’experiència cinematogràfica, també per a les pel·lícules sense superherois ni escenes espectaculars, és vital per alimentar una demanda que confereixi als projectes una mínima viabilitat comercial que doni prou confiança als productors. Potser el primer pas és, precisament, augmentar la seva presència a les sales, per fer caure la percepció que només val la pena anar al cine per veure el superèxit de torn.