Guardiola, alegria incompleta per al culer

I, tot i així, la colònia de culers que hi treballen ens provoquen simpatia, almenys a uns quants. D’altres recorden que per convertir-se en referència han disposat d’un dineral. I és cert, com el de molts altres clubs que no guanyen.  

Quatre anys i prou

L’alegria de Pep és total, sembla. La nostra no, la nostra té un punt d’incompleta. Perquè se’ns barreja una mica d’enyorança, d’incomprensió, de tristesa, per no haver sigut capaços de retenir el millor entrenador de la història recent i que, a més, és del Barça des que va néixer. El vam disfrutar. Semblava llavors, per la nostra intensitat habitual, que era una eternitat, però no va ser tant de temps: quatre anys, farcits d’èxits. 

Però aquest club, ho poden preguntar ara a Xavi, tritura tot el que s’hi acosta. Ens diran que per l’entorn. Tot i que escoltava Manel Estiarte explicar a Catalunya Ràdio el que Pep va trobar a Manchester i dir entre línies, que allà sí, té una relació extraordinària amb els que manen. No va ser culpa seva, va concloure. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ni nostra. Però Pep va continuar guanyant. I el Barça també, tot i que lluny d’aquella excel·lència. Una perfecció que ens impedia avançar. Amb el pas del temps, el llistó ha baixat i ja ningú busca aquella combinació perfecta d’elements. Res tornarà a ser com allò, i Pep ho sap prou bé, per això no torna, ni tornarà, almenys com a entrenador.

També ho sap Xavi, peça bàsica en el millor Barça que hàgim vist i que busca ara el seu propi camí. I no, ningú li demana que sigui Pep, i ell és el primer que sap que no ho és. Llavors no hi hauria d’haver problema. I, no obstant, n’hi ha.