Pablo Iglesias s’acomiada

Pablo Iglesias va arribar a la política del país d’Oz fent valer els atributs d’un mag. Havia après les tècniques del bruixot quan anava escenificant a les aules universitàries la hiperideologia de la indignació. Va freqüentar els laboratoris del chavisme i, al final, després d’haver aconseguit llevar la son a Pedro Sánchez, va fer el sacrifici de ser vicepresident del Govern amb intenció de domar el minotaure del poder antic. Volia aplicar les tesis de ruptura populista de Laclau i la seva dona, Chantal Mouffe. Anava predicant la ideologia de gènere, però el que sempre havia volgut era el poder, nominalment, per transformar Espanya de dalt a baix. Es tractava d’una vella tàctica: instal·lar-se en el sistema per trencar-lo des de dins. Amb aquestes ambicions qualsevol és capaç –com ha passat amb Podem– de fomentar disfuncions públiques, sempre caríssimes.

Indigestà Pedro Sánchez i proporcionà grans dosis vitamíniques a Yolanda Díaz. A la vegada, fomentava tanta incompetència legislativa que al final ha ferit –electoralment– el seu soci major en el Govern. Però aleshores ell ja s’havia reincorporat a la convulsió mediàtica. La demagògia antisistema té una duració limitada. Deixava Yolanda Díaz al timó, però ella ha acabat fent les seves pròpies sumes i restes. A l’esquerra de l’esquerra, la unitat és més aviat fràgil i al PSOE el malestar està trastocant les mirades. Serà una campanya d’alta contaminació, de ‘fakes’ i travetes, de malapteses i ocurrències tòxiques. Si Sánchez ha propiciat el bateig de Sumar, si no va amb compte pot tenir més xocs en campanya amb Yolanda Díaz que amb Núñez Feijóo.

Vet aquí el regal de comiat de Pablo Iglesias: haver donat impuls a Vox i deixar el PSOE a tocar d’un daltabaix en les eleccions del 28 de maig. El 23 de juliol, després de votar, amb els nens queixant-se per no haver anat a la platja, sabrem fins a quin extrem posar despatx a Pablo Iglesias a la Moncloa ha perjudicat el PSOE. Podem va pretendre canviar les hegemonies en la societat espanyola. Laclau identificava el moviment polític amb l’hiperlideratge. Era la inspiració de Pablo Iglesias, però s’equivocava de lloc i de temps. Ara intenta moure fils des de la penombra, en platós anacrònics i sense audiència. Que n’és de cruel la política i que poc que val creure’s hiperlíder.

Bipartidisme imperfecte

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A diferència d’altres països de la Unió Europea, l’electorat espanyol sembla optar de nou pel bipartidisme imperfecte vigent fins que Pedro Sánchez va decidir governar aliant-se amb Pablo Iglesias. A França, el centredreta està en fase hipotensa i el socialisme s’acosta a la inanitat. A Itàlia, Giorgia Meloni ha arribat al poder i sembla adaptar-se a la seva manera a les regles de l’eurojoc, perquè els que van ser centredreta i centreesquerra ara hi tenen poc pes. A tot Espanya, al juliol es veurà què passa amb els votants que encara recordin el felipisme i el tracte flexible amb la realitat.

Haver restaurat el neocomunisme fugaçment és un mèrit que a Pablo Iglesias no li llevarà ningú. Va proposar fins i tot una república plurinacional. Mentrestant, veiem que la Unió Europea passa per un moment decisiu i només amb governs forts i rigorosos es podrà competir en el gran tauler.