Sembla una tonteria Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cendra als ulls
FASE DE RESTAURACIÓ 3 De dalt a baix i d’esquerra a dreta: la bastida d’una galera, restes d’una fresadora, vista aèria de les obres, els arcs de la nau central, pla zenital de la intervenció arqueològica a les Drassanes, urna cinerària de ceràmica i tomba romana. /
Dues persones que van per camins completament diferents, de vegades, no tenen més remei que creuar-se. És l’estrany i agitat resultat de no buscar-se. Quan a la fi coincideixen poden passar moltíssimes coses. Una, més rara que la mateixa trobada, és descobrir que en realitat ja es coneixien, però sense haver reparat mai l’una en l’altra. Em va passar diumenge, durant un dinar a Baños de Molgas, entre desconeguts. Hi havia fusters, llibreters, advocats, escultors, informàtics... Vaig arribar gairebé l’últim i em van anar presentant els convidats fins a arribar a un professor de 88 anys, autor d’un cèlebre diccionari de gallec. Ens vam preguntar d’on érem, i quan jo vaig comentar que de Vilardevós, va assentir i va dir: «És clar, conec aquest lloc. Hi vaig anar a un funeral fa vint anys».
Em va interessar el tema i vaig estirar el fil. Em va explicar que recordava que després del funeral van pujar a una serra, on algú va prendre la paraula, i a continuació va obrir l’urna amb les cendres i les va escampar. «En aquell precís instant, es va aixecar una ventada i les va portar de tornada. Em van entrar als ulls», va dir. «¡Recordo perfectament aquesta ratxa de vent!», vaig saltar, sense acabar de creure el que estava sentint. «Jo també vaig ser en aquest funeral», vaig afegir commocionat.
Entretots
De cop, com si tot hagués passat el dia anterior, em van passar pel cap les imatges dels amics que acompanyaven aquella tarda el difunt, Julio Santiago. Ens vaig veure a tots pujant als cotxes i conduint fins a la serra de Penas Libres, endinsant-nos a peu en la muntanya, fins a arribar al congost, on algú va pronunciar unes últimes paraules, i a l’acabar va agafar l’urna, li va retirar la tapa i la va buidar, amb Vilardevós al fons dels pendents, com a miratge. Va ser emocionant i dramàtic el viatge de les cendres, que van dibuixar el vol rítmic i esbojarrat d’una banda d’estornells, i, girant de sobte, van omplir també els meus ulls. Tots ens vam posar les mans a la cara alhora. I, quan havien passat vint anys, dues persones que no es coneixien de res van descobrir per un fet casual que s’havien creuat aquell dia tristíssim, amb final surrealista, gairebé alegre.
