Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.
Jordi Porta: una trajectòria imprescindible per entendre el país
Deixa un llegat immens en el camp de la gestió i l'activisme social i cultural del nostre país, des de la Fundació Jaume Bofill durant 30 anys y més tard a la presidència d'Òmnium Cultural
MÉS INFORMACIÓ | Mor als 86 anys l'expresident d'Òmnium Cultural Jordi Porta
Jordi Porta i Ribalta (1936-2023) deixa un llegat immens en el camp de la gestió i l'activisme social i cultural del nostre país. La seva trajectòria és la d'un home fet a base de treball i determinació. Fill de família nombrosa, crescut en plena postguerra, va combinar els seus estudis de batxillerat i posteriorment els primers anys d'universitat a la Facultat de Filosofia i Lletres amb l’ocupació de representant de comerç.
El seu compromís social i nacional arrela en l'escoltisme dels Minyons Escoltes, moviment estretament vinculat a l'Església dels anys seixanta. És en aquella època que s'imbueix de l'esperit de reforma i compromís social de l'Església que representa Joan XXIII i posteriorment Pau VI i de manera especial tot el procés del Concili Vaticà II, i que va mantenir viu fins l'actualitat.
En els anys seixanta entra en contacte amb la família Vilaseca-Roca. Ell, Josep Maria Vilaseca, advocat de l'Estat i home clau en el món del dret civil català i particularment en l'àmbit de les fundacions i ella, Teresa Roca, promotora cultural i d'enorme sensibilitat social, van ser probablement els referents indispensables en tant que mecenes que varen permetre a Jordi Porta projectar el seu talent com a gestor i activista social i cultural.
Porta va gaudir d'una beca de la Fundació Jaume Bofill (creada el 1968 pel matrimoni Vilaseca-Roca) per completar els estudis de filosofia a París. Des d'allà va viure en primera persona els fets del Maig de 1968. L'empresonament el 1971 de qui va ser el primer director de la Fundació Jaume Bofill, en Fèlix Martí, arran de la creació de l'Assemblea de Catalunya, va portar el retorn precipitat de Porta des de París per assumir-ne la direcció.
Durant 30 anys (1971-2001) Jordi Porta va dirigir la Fundació Bofill amb una mirada estratègica orientada a salvar els bàsics del país i a la vegada generosa i compromesa amb la riquesa i el potencial acadèmic i social del país. Des de la discreció que sempre va caracteritzar l'actuació de Jordi Porta es van posar els fonaments, des de la Fundació Jaume Bofill i sota la seva direcció, de molts projectes en l'àmbit de la recerca social i de l'acció cultural. Són molts els organismes –alguns públics, d’altres privats, alguns del món universitari i molts del teixit associatiu– que van veure la llum i trobar viabilitat al llarg dels anys setanta i vuitanta gràcies a la visió i la manera de fer de Jordi Porta i els recursos de la fundació.
Entretots
Ell estava especialment orgullós de la contribució feta en el Congrés de Cultura Catalana, l'any 1976. Però la llista seria interminable i en molts moments ens trobaríem davant el que podríem definir com autèntiques estructures de país en l'àmbit cultural, acadèmic i associatiu.
Jordi Porta va ser, al costat de Fèlix Martí o dels ja també traspassats Ricard Torrents i Enric Casassas, impulsors de l'Associació per les Noves Bases de Manresa amb la voluntat de rellançar de nou a finals del segle XX el catalanisme social i polític sobiranista.
Poc després de deixar per jubilació la Fundació Jaume Bofill, Jordi Porta assumí el 2002 el repte de modernitzar Òmnium Cultural. Va ser president de l'entitat des del 2002 fins al 2010, esdevenint la ròtula imprescindible per transformar una associació històrica en defensa de la llengua catalana en una associació capaç d'interpretar el batec de la societat catalana del segle XXI, també en les seves aspiracions polítiques per esdevenir un estat independent. El va succeir Muriel Casals.
Va assumir, entre altres coses, la responsabilitat de Síndic de Greuges de la Universitat Autòmoma de Barcelona i la presidència de la Fundació Enciclopèdia Catalana i del Centre Unesco de Catalunya.
Autor de diversos llibres, el més rellevant és ‘Anys de referència’ (Columna, 2010), un assaig que aporta llum sobre les vivències de la dècada dels seixanta i setanta, amb el Maig del 68 com a epicentre de la reflexió.
Notícies relacionadesProbablement un dels reconeixements més valorats i sentits per ell va ser el d'esdevenir doctor honoris causa que la UAB li va concedir el 2013. Anteriorment també va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi.
Un accident, dissabte passat, al camí de ronda del seu estimat Sant Feliu de Guíxols, tanca una vida intensa plena d'esforç, superació, generositat, encerts i complicitats amb el país i la seva gent. Una trajectòria imprescindible per entendre la societat civil catalana de les últimes dècades.
