Pablo, Pablito, Pablete

García va convertir en mantra popular allò de «Pablo, Pablito, Pablete». Així anomenava Pablo Porta, aquell president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) que se servia de la institució per viure com només ho fan els del ‘cogollito’ dels barris rics, que descriu Manuel Longares. Com que a la ràdio no hi ha imatges, García es va emportar a un programa de televisió un vídeo en què s’apreciava el xòfer oficial del directiu traient a passejar el gos del seu cap, Óscar, al qual García afegia el cognom del seu propietari. Óscar Porta. No hi ha pare ni fill de la dècada de 1980 ni de la posterior dels 90, fins i tot un cop desaparegut Pablo Porta de la circulació, que no repetís en alguna reunió social les tres accepcions de Pablo amb la veu aflautada i un punt nasal del radiofonista. I, no obstant, malgrat les evidències, Porta, en lloc de retirar-se amb dignitat, es va aferrar a la branca en un últim intent de no precipitar-se al buit infinit de la irrellevància. Va fer falta una llei dels primers temps del PSOE, el ‘decret anti Porta’ del 84 —després derogat— perquè s’impedís al president del futbol espanyol presentar-se de nou a les eleccions després del tercer mandat consecutiu. Malgrat el seu adeu, va mirar de continuar com a membre del comitè executiu de la FIFA —la branca—, però ja ni tan sols comptava amb el suport de la RFEF. No va saber marxar.

García va ser el periodista més popular de la informació esportiva, tot i que sempre va voler ampliar el camp de tir cap a la política. Tret d’algun intent esporàdic, com la famosa nit dels transistors del 23-F i la vaga de pilots d’Iberia, en la qual va utilitzar el seu espai radiofònic per fer seure davant els micròfons un representant del Sepla, un altre de la companyia i un càrrec de Foment —les aturades es van desconvocar el matí següent de l’emissió—, el periodisme esportiu va acabar engabiant-lo. Per eixordador que ens sembli l’esvalot en què es desenvolupa l’actualitat política en la dècada dels 20, el soroll no era menor en el naixement del segle, i hauria sigut digne d’escolta sintonitzar avui García i memoritzar tota la mena de mots amb què endimoniava les seves víctimes i la manera com ho faria amb els nostres representants públics actuals, ja ho saben: ‘abrazafarolas’, ‘chupópteros’, ‘correveidiles’, ‘fauna peloteril’, ‘mustélidos’, ‘lametraserillos’, ‘chiquilicuatres’, ‘cantamañanas’, ‘tribuletes de pesebre’ i ‘bulto sospechoso’.

Pablo Iglesias

Notícies relacionades

Mor als 85 anys Pablo Porta, un president assetjat

Twitter era una cerveseria de Múnic

No li faltarien Pablos, Pablitos i Pabletes d’aquests que no saben allunyar-se, que diuen que marxen però mai acaben de fer-ho o, simplement, s’aferren a la branca per por de l’‘horror vacui’. Què diria de Pablo Iglesias, l’exsecretari general de Podem i, des de la seva dimissió, ‘influencer’ de la formació morada; o de Pablo ‘Pablito’ Casado, un imitador de García en el domini del lèxic, però amb menys gràcia, el Casado que no parlava de Pedro Sánchez sense afegir allò de «traïdor», «felló», «il·legítim», «ridícul», «egòlatra», «mediocre», «okupa», l’adaptació al debat polític del ‘chupóptero’ i el ‘correveidile’; què diria García de Pablo ‘Pablete’ Echenique, del qual amb prou feines quedarà la seva condició de franctirador contra Govern i oposició.

No se salva ni Pablo Motos, un altre Pablete. «Jo no aniria al seu programa». Avui García no donaria l’abast en el ‘formiguer’ de l’actualitat. Les reines pacten entre salutacions cordials amb altres reines estranyes, les obreres es conformen i les larves creixen a l’espera que torni a penjar de la branca un altre Pablo, Pablito, Pablete. O com es digui.