Les ‘boges’ de les pales, les que busquen fantasmes

Fa uns dies, em va esglaiar un titular de premsa: «La policia mexicana troba 45 bosses amb restes humanes». Vaig fer un salt perquè just la vigília de la troballa, en un barranc, em trobava en aquesta localitat, en aquest mateix suburbi: Zapopan, als afores de Guadalajara. L’horror és directament proporcional a la proximitat. Però les notícies se solapen tan de pressa que les oblides, llevat que l’atzar o la curiositat t’arrosseguin a estirar el fil i descobrir que a Mèxic les xifres oficials ja situen en 110.000 el nombre de persones desaparegudes, majoritàriament en la guerra contra el narcotràfic. També per feminicidi i tràfic de blanques.

Desapareixen testimonis incòmodes, periodistes, gent que passava per allà, qui es nega a col·laborar, nois pobres segrestats a fi de forçar-los a treballar per al crim organitzat. A Mèxic, la vertical de l’Estat es va enfonsar. El juny del 2019, el president López Obrador es va veure obligat a crear la polèmica guàrdia nacional per substituir les policies locals, molt infiltrades pel narco. O sigui, va posar en mans de l’exèrcit la batalla contra els càrtels de Sinaloa i Jalisco, que controlen el tràfic de cocaïna, fentanil i metamfetamines cap als Estats Units.

L’embornal de l’oblit

Tenir un desaparegut a la família et rebenta el cap. Et corca per dins fins que el pas del temps narcotitza l’angoixa i ajuda que assumeixis la mort encara que ningú t’hagi entregat un cadàver. Per fortuna, la literatura acompanya en les tragèdies, les assenta, fa que d’alguna manera no se les empassi l’embornal de l’oblit.

En aquests anys, han aparegut nombroses obres sobre el drama dels desapareguts a Mèxic, entre les quals les ultimíssimes ‘Silencio’, un poemari de Clyo Mendoza («la recerca de persones desaparegudes és la persecució d’un fantasma»), i ‘Las rastreadoras’, una investigació de Tania del Río sobre les dones conilleres que pentinen camins, desboscaments, sembrats, dipòsits de cadàvers, abocadors i cases abandonades. Sense ajuda de ningú, amb prou feines de la Fiscalia de l’Estat, amenaçades, a risc i ventura de perdre la pròpia pell en les batudes. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mares, dones, filles i germanes que han après a enfonsar perxes o vares llargues a la terra per ensumar-les després, com gosses de caça, i si detecten el tuf de sangassa, de sang corrompuda, llavors excaven. Així els va passar a Miravalle Mazatlán (Sinaloa), en una zona pantanosa: «El llot fins i tot es tornava de color vermell i la fetidesa carronyera va agitar els ànims de tots. Mai havia vist la terra supurar sang». Havien descobert una fossa clandestina amb 21 cossos, homes i dones.

Les boges de les pales, les anomenen. Com les Mares de la Plaza de Mayo. Antígones que pretenen dignificar els seus morts.