La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La immatriculació de l’arc de Sant Martí
Alguns no necessiten el «gran tomb» conservador que s’albira per desmelenar-se. El bisbe d’Oriola, Alacant, el donostiarra José Ignacio Munilla, reclama per al seu credo ni més ni menys que la propietat intel·lectual de l’arc de Sant Martí. Això és una immatriculació amb magnificència, i no que l’Església inscrigués en el registre al seu nom i d’esquitllentes la plaça major del poble. Afirma Munilla que la cúpula de colors ha sigut espoliada pel col·lectiu LGTBI que aquest mes celebra l’Orgull, i es lamenta que la seva vistosa bandera onegi al llarg del món, fins i tot a la façana de la mateixa ambaixada dels Estats Units al Vaticà. Coi de juny, ple de gent que s’estima sense demanar permís ni perdó. Condemna el prohom en el seu programa d’una ràdio catòlica que la ideologia de gènere i LGTBI hagin «desfigurat» el «significat bíblic» de l’arc de Sant Martí que no és cap altre que la unitat amb Déu, i avisa que s’ha aixecat una altra «torre de Babel» sobre preceptes «amb els peus de fang» perquè «després de l’orgull ve la caiguda». Com que no estem entre teòlegs, no entrarem a discutir si aquest fang de què parla és un material de tan escassa qualitat com l’utilitzat pel Suprem Faedor per crear Adam i, després d’ell, tota la humanitat fins a arribar al Pitingo. Munilla reivindica l’arc de Sant Martí que descriu el Gènesi, que simbolitza la promesa que Déu fa a Noè que no tornarà a enviar un diluvi i, per tant, la possibilitat d’un nou començament. Una inspiradora historia de l’Antic Testament que poc té a veure amb la falta de cintura de l’Església respecte als avenços en drets socials. Tampoc casa amb la falta de generositat que exhibeix la jerarquia eclesiàstica respecte a una molt gran porció de la població que desitja viure la seva vida i la seva sexualitat en llibertat, sense retrets ni violència. Potser si les sotanes dels capellans fossin de set colors en lloc de blanques i negres com el ‘No-Do’ els seus dirigents es mostrarien més tolerants amb el proïsme, menys criticaires, més alegres i contemporanis. Per molt que Munilla reclami l’arc de Sant Martí, la seva església no és precisament el món del Little Pony, que trota content amb la seva cua multicolor repartint bondat i bellesa.
No sembla que ens encaminem a cap renaixement. Discursos retrògrads, homòfobs i sense ni un bri d’empatia com els que continuen emetent els prebosts catòlics des dels seus púlpits s’han defensat en programes electorals votats per molta gent, i s’articularan en governs de tots els nivells. En les primeres coalicions de Govern PP-Vox a les quals s’estan arribant en ajuntaments i autonomies, la ultradreta està reclamant les polítiques d’igualtat, família i educació, en un significatiu ‘pack’ amb la seguretat ciutadana, i la dreta les hi ha entregat. Es tornen a considerar ‘maries’ o temes accessoris qüestions capitals que, no obstant, toquen de ple la vida de les persones. Tractar-les a la lleugera i gestionar-les a cop d’ocurrència li ha costat crèdit i salut al Govern progressista de Sánchez. Pot ser que Feijóo repeteixi l’error. Perquè per molt que alguns visquin amb nostàlgia de la caverna, i malgrat la reacció que sempre segueix les conquestes socials, les mentalitats han canviat i no hi ha marxa enrere. Seguim cap a la llum. L’arc de Sant Martí del Gènesi que enyora Munilla era només una il·lusió òptica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
