La zona de confort

Pedro Sánchez i els socialistes continuen volent parlar d’economia, tradicionalment l’espai on més li agradava caminar a la dreta, recolzada en el mite de la seva capacitat de gestió. Se’ls veu convençuts que la gent va votar més el PP perquè ningú els ha explicat, d’una manera comprensible, que la seva economia va com una moto. Molts ciutadans no s’han assabentat que aquest Govern ho ha fet bé i per això no el voten; és el diagnòstic. Ara els hi explicarà bé Nadia Calviño sembla ser el remei. 

Núñez Feijóo volia parlar d’economia abans, quan anunciaven el desastre els pronòstics dels mateixos que ara ens ofeguen amb els tipus d’interès. Però ara ja no li ve tant de gust avorrir-nos amb xifres. Prefereix revelar poca cosa i donar-nos la sorpresa quan ja governi, que ens farà més il·lusió. La seva zona de confort consisteix a passejar-se pels poliesportius i les ràdios d’Espanya, com si ja hagués guanyat les eleccions. El sanchisme sembla ja tan derogat que a algun fins i tot se li pot acabar oblidant que encara falta anar a votar. 

Yolanda Díaz anhela parlar d’il·lusió, en comptes de parlar de res o de Nadia. No vol que les vulgaritats d’una campanya electoral li degradin la seva imatge laboriosament construïda de fada padrina de l’esquerra. Ella és per sobre de totes aquestes misèries; aquesta és la seva àrea de confort. Però a Pablo Iglesias i una part de Podem ni els preocupa il·lusionar ni en tenen ganes. Prefereixen preparar-se per resistir a les casernes d’hivern. El miracle de la reducció dels pans i peixos de l’esquerra a una sola llista d’unitat no els incumbeix. De tant anar a la contra i tant tenir raó han acabat estant d’acord i en desacord. El gat de Schrödinger, que està viu i mort alhora, és ara el gat de Podem, que acorda i dissenteix alhora. 

El que no aconsegueixen les estratègies dels seus rivals ho aconsegueix una realitat incòmoda per a tanta comoditat prepresidencial a Feijóo. L’aritmètica política s’obre pas i li recorda que necessita la ultradreta de Vox per convertir en poder institucional la seva victòria en vots. Sánchez pacta amb ultres i populistes perquè li agrada, Feijoo pacta amb ultres i populistes perquè és el millor per a Espanya; carinyo, això no és el que sembla. 

No s’ha de ser un estrateg per explotar aquest filó. Un dia s’anaven a dilatar els acords amb Vox fins després de les generals perquè no hi havia pressa. L’altre, el PP anava a intentar governar en solitari i a veure com Santiago Abascal els explicava als seus votants haver permès que seguissin els governs roig-satànics. Al següent, la solució consistia a deixar governar la llista més votada allà on ho hagués sigut la popular, i, allà on ho hagués sigut la socialista, deixar governar el PP perquè no hagués de pactar amb els extremistes. Avui ja estem explicant acords de govern ultraràpids amb els ultres. 

Notícies relacionades

Calviño demana un debat amb qui dissenyi la política econòmica de Feijóo: «Amb les coses del menjar no s’hi juga»

Aquests són els 50 punts del Govern del PP i Vox al País Valencià

Vox és l’elefant del qual els populars no volen parlar. Perquè redueix l’eficàcia de Bildu com a argument electoral i retret al rival, perquè desdiu la idea de moderació que ven Feijóo i perquè evidencia que l’alternativa a Pedro Sánchez i els seus socis no és un Govern monocolor presidit, on tot seria pau i harmonia, sinó un pacte amb la sorollosa i esvalotadora quitxalla de la tuberculosi bovina, l’assecatge de Doñana, el vicepresident torero i les camises extra ‘slim fit’. 

L’esquerra intueix que ha de parlar de l’elefant però no sap bé com. Agitar la por de la ultradreta ha perdut efectivitat. Potser ha arribat l’hora d’explicar, sense escarafalls, què podria venir: el ridícul de tenir un Govern igual o pitjor que aquests executius espantosos que només semblaven possibles a l’estranger, mai a casa. Si això tampoc li importa al votant d’esquerres, llavors que així sigui.